Incompatibles amb els diferents

Recordo dir a Pedro Laín Entralgo que ell no afirmava que els seus amics fossin els millors, sinó que procurava que els millors fossin els seus amics. Així em passa amb el gran periodista de recerca Eduardo Martín de Pozuelo. Acaba de publicar 'El gihadisme. Claus d'un fanatisme global' (Càtedra), un llibre el primer capítol del qual, en particular, hauria de ser llegit i assimilat per tot el món.

És tan gran la desorientació en què estem instal·lats (l'estat d'error en què vivim, en expressió de Julián Marías) que estem més desarmats i indefensos del que puguem creure. El juny del 2014, l'Estat Islàmic o Dàesh es va apoderar de Mossul i va fer el que va voler en aquesta ciutat del nord de l'Iraq. Dies després, el 5 de juliol, Abu Bakr al Bagdadi va sermonejar a la gran mesquita de Mossul, es va nomenar califa Ibrahim i va anunciar el califat universal: “Oh musulmans, l'islam mai va ser ni un sol dia la religió de la pau. L'Islam és la religió de la guerra”.

Tenim davant un moviment de base religiosa, una cosmovisió incompatible amb els diferents fins arribar a l'odi. No tots els islamistes són gihadistes, però sí al revés. Els primers volen reordenar el govern i la societat d'acord amb la sharia (llei islàmica). Els segons estan disposats a combatre i sacrificar la vida per l'islam en el marc del gihad: en lluita armada contra els incrèduls; una guerra mundial contra l'ús de la raó.

El gihadista (un neologisme de mujahidí; guerrer d'Al·là) mai se suïcida, s'immola com a màrtir. El seu deure és destruir. Mata i mor orgullós i alegre, sense assumir la responsabilitat dels seus actes, tot ho fa per designi diví. No actuen com a llops solitaris, com tantes vegades maldestre i nèciament es repeteix. Se saben connectats en xarxa i beneïts. Hi ha una dada que no sembla dir prou, perquè molts se sorprenen en sentir-ho: el 95% de les víctimes dels gihadistes són musulmans a qui consideren apòstates i infidels.

Terroristes gihadistes que van atemptar a Catalunya el 2017 @ep

El gihadisme és un fenomen “arcaic, tremendament tradicional, però viu al segle XXI”, es mou perfectament a Internet i a les xarxes socials. Als seus vídeos i butlletins aclareixen per què ens odien i lluitaran contra nosaltres “mentre ens quedi una polzada de territori per reclamar, la gihad seguirà sent una obligació personal per a cada musulmà”. El territori no té límit. Ells avorreixen a mort el nacionalisme, el marxisme i el liberalisme; tot allò que no sigui ells. Després de l'atemptat contra una discoteca gai a Orlando (Estats Units), ocorregut fa uns cinc anys, en què van ser assassinades unes cinquanta persones i n'hi van haver de ferides més, una publicació gihadista s'expressava amb absoluta claredat, sense doble llenguatge: “Després del beneït atac executat pel mujahidí Omar Mateen al sodomita club nocturn creuat”, d'Orlando. I mostrava un odi sense embuts als sodomites liberals: “Va ser un crim d'odi? Sí, indubtablement. Un acte de terrorisme? Definitivament sí. Als musulmans se'ls ha ordenat terroritzar els incrèduls enemics d'Al·là”; actes extrems de pietat. Aquests devots i fanàtics creients sacrifiquen les seves vides pel bé d'un futur utòpic.

Eduardo Martín de Pozuelo i el seu col·laborador Eduard Yitzhak al·ludeixen a l'extrema esquerra occidental que interpreta “l'islamisme radical com un eficaç moviment antiimperialista revolucionari”, produeix una fascinació sorprenent en els comunistes que ignoren que l'islam és antagònic al materialisme dialèctic i que els islamistes supremacistes els detesten profundament, per més que de manera ocasional puguin aprofitar la seva simpatia. Al seu dia, intel·lectuals francesos com Michel Foucault, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre van saludar amb entusiasme i alegria l'aiatol·là Khomeini: “divina sorpresa que recordava una cosa que Occident havia oblidat, és a dir, la possibilitat d'una espiritualitat política”. Aquell teòcrata tenia clares algunes coses que se'ls escapava als progres: “L'islam diu: qualsevol cosa bona que existeix és gràcies a l'espasa ia l'ombra de l'espasa! ¡Les persones no es fan obedients excepte amb l'espasa!”. Els gihadistes es complauen amb el rigor del càstig. Les seves filmacions de paoroses execucions van dirigides, especialment, als seus. Amb un missatge simple capten voluntats que menyspreen la riquesa i desenvolupen un terrorisme eficaç 'low cost', amb un entusiasme irracional i fanàtic. Recluten famílies senceres i es fan amb nens, que, cadells del califat, “transmeten una expressió fosca i la presència poderosa del qui sap què fa”. I amb joves de bona posició a qui donen motius per viure i morir. De tot això cal tenir claredat i consciència. Només així podrem intervenir amb encert en aquest fenomen i doblegar-los amb la feina de la raó.