Dolce Rima i el llegat musical de Barbara Strozzi

Saffo Novella

Dolce Rima

Portada de Saffo Novella.

Han passat gairebé deu anys des que el duo Dolce Rima va llançar el seu primer àlbum, Al alba venido (2013), un treball que abordava, amb una frescor i gràcia inusitades, peces del Renaixement espanyol. Aquests dies finals de l'any hem pogut conèixer el segon treball dedicat a l'obra i la persona de la grandíssima compositora barroca Barbara Strozzi. I cal dir que l'espera ha valgut la pena, i amb escreix. Els onze temes de la veneciana inclosos al disc enlluernen en la seva comesa de reflectir tota la bellesa explosiva que emana la seva creació, i que la situen, sens dubte, en un dels llocs més destacats dins de la música del Seicento italià.

Dolce Rima està integrat per les artistes valencianes Julieta Viñas Arjona, soprano, i Paula Brieba del Rincón, corda polsada, encara que en aquest àlbum estan acompanyades per la també soprano Laura Martínez Boj, i per Xurxo Lois Varela Diaz, qui aporta la viola da gamba en els temes enregistrats. Com a duet integrat per la veu i la tiorba, Dolce Rima fa anys que estan familiaritzades amb el repertori basat en el Barroc italià, i han interpretat amb freqüència sobre els escenaris obres de Monteverdi, Frescobaldi, Merula, o de la mateixa Strozzi, entre altres noms d'època.

Barbara Strozzi va ser una compositora de renom, reconeguda a la seva pròpia època en un món d'hegemonia masculina com ho era la música, que va aconseguir destacar guiada per la seva pròpia ambició i brillar amb llum pròpia, gràcies a la sensibilitat i expressivitat emocional que va saber imprimir a la seva obra. Això no obstant, no queda tan clar que a la Venècia d'aquell moment la dona -de classe noble, s'entén- ocupés un paper socialment secundari. Per exemple, José María Herrera, en el seu volum tant inclassificable com meravellós Els arxius d'Alvise Cortarini (2018), defensa que els principals deixebles del compositor més cèlebre del moment, Francesco Cavalli, van ser dones, és a dir, Betta Mocenigo, Fiorenza Grimani, Antonia Padoani, i la mateixa Barbara Strozzi. Però aquest no és lloc per entaular un debat sobre això.

En el cas de la Strozzi, la seva intensa activitat creativa va donar com a fruit fins a vuit llibres de música, una xifra que la situa entre els compositors més prolífics del seu moment, i la seva obra va depassar les fronteres d'Itàlia, arribant a ser coneguda a la resta d'Europa, i inclosa en algunes de les principals antologies musicals de l'època. Rachel Rubin (Barbara Strozzi's Feminine Influence on the Cantata in 17th-Century Venice, 2017) subratlla amb determinació la importància d'aquesta figura per a l'evolució de la música barroca:

"Ella va deixar un impacte durador en compositors i músics, especialment en dones, de les generacions que van seguir, rebent el distingit mèrit de ser una de les primeres compositores seglars d´Europa occidental."

Barbara Valle -doncs aquest era el seu cognom original- era filla d'Isabella Garzoni, de vegades coneguda com La Griega-, una serventa emprada a la casa del músic Giulio Strozzi, fundador de diverses acadèmies o grups per a intel·lectuals, i membre ell mateix de la prestigiosa Accademia degli Incogniti de l'escriptor Giovanni Francesco Loredano, col·lectiu a qui es responsabilitza de l'expansió de l'òpera. Encara que no ha quedat completament demostrat, va poder ser la seva filla il·legítima, ja que el mateix Giulio s'hi refereix en el seu testament, datat el 1628, com la seva “filla electiva” (figliuola elettiva), reconeixent d'alguna forma la seva paternitat. En qualsevol cas, Barbara va rebre una formació musical elevada i va poder freqüentar els cercles intel·lectuals que van modelar la seva sensibilitat artística i la seva habilitat tècnica com a intèrpret, i com a compositora.

De la seva presència com a cantant als cercles culturals de l'època, i en concret al dels Incogniti, en queden testimonis, com el de la dedicatòria de Nicolò Fontei a l'antologia de cançons Bizzarrie poetiche, on reconeix haver-se inspirat “principalment a la gentilíssima i virtuosa senyora Barbara” (“principalment la gentilíssima, i virtuosíssima donzella la Signora Barbara” ), i a la qual al llibre segon del Bizarrie, publicat un any després del primer el 1636, defineix com “la virtuosíssima cantatrice”.

Entre les més de cent peces que componen els volums que va publicar Barbara Strozzi entre 1644 i 1664, destaquen en nombre les àries, les ariettes i, especialment, les cantates profanes, gènere el desenvolupament i evolució de les quals Strozzi va impulsar a Venècia de tal manera, que hi ha fins a qui la identifica com una de les creadores d'aquest. Tot i això, Charles Burney, el conegut musicòleg viatger que va recórrer Itàlia i França investigant, va desestimar la candidatura de Strozzi. Ell afirmava haver trobat el terme cantata al poema líric Musiche varie a veu sola de Benedetto Ferrari da Reggio, que va ser imprès a Venècia el 1638, és a dir, quinze anys abans que el llibre de la compositora.

El disc Saffo Novella reuneix una selecció de temes per a dues veus femenines i baix continu procedents de cinc dels vuit llibres de música de Barbara Strozzi, és a dir, Il primo libro di madrigali (1644), Cantate, ariette e duetti (1651), Cantate i ariette (1654), Ariette a veu sola (1657) i Diporti di Euterpe ovver Cantate i ariette a veu sola (1659). Dolce Rima ha escollit de cada volum duos amb baix continu, en què les veus de Julieta Viñas Arjona i Laura Martínez Boj aconsegueixen projectar tota la grandesa de la tècnica de composició de la veneciana. L'àlbum es completa amb dos interludis instrumentals signats respectivament pel laudista Bellerofonte Castaldi i per Giovanni Girolamo Kapsberger, conegut com Il tedesco della tiorba.

Saffo Novella és una gran ocasió per conèixer tota la bellesa i la sensibilitat que conté l'obra d'una de les figures més grans de la música barroca europea.