La campanya dels altres

A punt de tancar una campanya electoral estranya. Perquè són unes eleccions al Parlament de Catalunya per escollir els nous representants i el govern, però efectivament han acabat sent unes eleccions plebiscitàries: votació del poble respecte una determinada causa. La prova és que costa parlar i escoltar i debatre sobre polítiques concretes.

A punt de tancar una campanya electoral estranya. Perquè són unes eleccions al Parlament de Catalunya per escollir els nous representants i el govern, però efectivament han acabat sent unes eleccions plebiscitàries: votació del poble respecte una determinada causa. La prova és que costa parlar i escoltar i debatre sobre polítiques concretes. El sector independentista va posar la directa, i al final han avocat a tothom a un debat sobre un fet tan transcendental com és la separació o no de l'Estat, amb més titulars que arguments, de manera precipitada (prova és l'absurditat d'alguns fets d'aquests darrers dies) i sense la serenor necessària. Per totes bandes.

En política no es pot pensar que el temps ho soluciona tot. Han passat nou anys des d'aquella primera ofensiva del partit del Govern d'Espanya i la irresponsabilitat política té conseqüències. Ni es pot pretendre justificar la legalitat com a marc de convivència, que ho és, quan es pretén donar cops de llei de forma partidària i sense política.

No es pot negar la sostinguda mobilització del sector independentista. Però perdem de vista sovint qui en forma part. Els que ja ho eren i hi són a totes, els que van fer el pas per la lamentable i deteriorada gestió de l'Estatut, els que encara esperen una altra proposta i el que volen és forçar a l'Estat, fins i tot els que s'il.lusionen amb un projecte que els sembla engrescador perquè així ho han venut. Cert que cal responsabilitzar al President Mas i el seu entorn d'aquesta deriva incerta. Però cert també que no s'hagués apuntat tanta gent si no existís un sentiment arrelat entre bona part de la població, així com la falta d'un altre projecte col.lectiu i aglutinador.

Cas peculiar és el President Mas, embolcallat pels qui estan donant la cara per ell, el més al.ludit en els debats però sense ser-hi, i amb la pretensió de continuar sent President? Inaudit, encara que tinc els meus dubtes que arribi a ser-ho. Pràcticament ni s'ha pogut fer balanç de la legislatura, quan és el que tocaria en unes eleccions al Parlament. I el balanç és realment buit.
A Catalunya sempre ha passat que es vota més en les eleccions generals que al Parlament, cosa que CIU sempre ha aprofitat, així com la manca d'una llei electoral pròpia que també ha utilitzat en benefici propi. Paradoxes dels neoindependentistes. Hi ha població que fins ara s'ha sentit aliena o exclosa del procés i per això també aquesta darrera ofensiva per cridar-los. Perquè aquesta vegada els indecisos de les enquestes poden ser decisius.

És preocupant que entre els dos bàndols (tot i que no m'agrada gens el terme), ningú veu ja la capacitat d'adreçar-se "als altres". Trobo a faltar la transversalitat d'alguns projectes polítics i no crec que sigui una ingenuïtat. La fragmentació del vot (i un exemple són les darreres eleccions municipals) correspon a una fragmentació social i de sentiments de pertinença?. Per exemple, cal apel.lar a aquells immigrants andalusos com a tals quan ja han deixat de ser-ho?. Hem perdut pel camí aquella premissa d'un sol poble?. Crec que és per preocupar-se i ocupar-se.