Les emocions Bergman

Linn Ullmann @wikipedia

Imaginem-nos algú que fos filla d'un geni del cinema i d'una actriu excepcional, amb qui mai no es va fer una foto apareixent tots tres junts. Poc després de néixer, els seus pares es van separar i ella es va quedar amb la seva mare, de qui va prendre el cognom. “Jo era filla d'ell i ella, però no era filla de tots dos. Mai no en vam ser tres”, va poder dir després de la commoció que li va produir la mort del seu pare.

Aquesta dona va néixer el 1966, és escriptora i es diu Linn Ullmann. Va actuar en dues pel·lícules dirigides per Ingmar Bergman, el seu pare: 'Gritos y susurros' (1972) i 'Sonata de otoño' (1978); amb 6 i 12 anys, respectivament, i en què també va intervenir la seva mare, Liv Ullmann, separada ja feia temps de Bergman.

A propòsit del seu pare, i després de la seva mort, Linn Ullmann va escriure un llibre catàrtic, dolent, caòtic i deslavassat: 'Los inquietos' (Gatopardo). Dos anys abans de morir, Ingmar Bergman (1918-2007) va acceptar la proposta de la seva filla petita (va tenir nou fills amb sis dones diferents): escriure un llibre sobre ells dos, a partir d'unes converses amb preguntes i respostes. En aquest període, va obtenir sis enregistraments, de prop de dues hores cadascuna. Fins a vuit anys després no va ser capaç d'escoltar aquestes cintes i reviure el titubeig del seu pare, la seva lentitud per trobar les paraules a dir.

L'autora tenia gana de pare i sempre va trobar a faltar aquella presència regular que subministra estabilitat, que ell se n'ocupés quan es trobava perduda o trobava a faltar la llar. Era la mateixa mancança que ella entenia que havia fet malbé els seus dos progenitors; la cadena d'unes vides avariades. La filla cita en aquest text l'historiador nord-americà Henry Adams, per a qui, malgrat que cadascun de nosaltres estigui obligat a carregar amb el seu propi univers, gairebé ningú sent alguna cosa més que un interès tebi per comprendre com se les arregla el seu veí per carregar amb el seu. Una desconnexió radical.

Diu Linn que, en morir el seu pare, se li va accentuar l'afany que tot s'havia de fer amb precisió i complint al peu de la lletra “les regles que estableixen els escrits que s'havien convingut i acordat”; emplenava així la divisa familiar de tenir un pla i efectuar-lo. Evoca que el seu pare exigia silenci absolut a la casa quan treballava i que, quan el visitava, sempre veien cine. També li repetia que “els ulls triguen minuts a acostumar-se a la foscor”. Un pare molt dosificat, amb absències i silencis. Deia Bergman que quan va desaparèixer el cine mut, es va perdre tot un idioma.

El seu pare parlava un anglès amb molt d'accent, mig suec, mig alemany, col·leccionava llibres i música. Tenia milers de llibres, llegia sense parar i subratllava coses que li semblaven importants. Li havia agradat que el seu jeep vermell fes soroll. Però en aquests enregistraments finals, conscient que fer-se vella és una feina, li va dir: “Quan estic aquí assegut escoltant els meus discos se'm salten les llàgrimes. Se'm desperta una sensació augmentada del que és estar viu. Entens què vull dir?”. En paraules de Linn, quan aprenem a lligar-nos els cordons se'ns oblida com és de difícil, passen els anys fins que un dia ets en mitjons i et miren els peus.

Bergman permetia a la seva filla escriure i pintar a la porta del seu dormitori, i menjar quan li semblés. Ella creixia, “però sense plans ni adreça”. Lluny de passar comptes amb el pare i la mare, l'autora veu aquesta més impredictible que aquell. I que quan se li crispaven els nervis el millor era quedar-se en silenci complet. "A tothom li queda clar, a mi inclosa, que quan la mare parla de ser dona, parla d'una cosa molt més complicada que l'obvietat que ella és una senyora".

Tornar fictícies a les persones reals serveix, diu Linn Ullmann, per insuflar-los vida. A la decrepitud, el seu pare deia que li desapareixien coses i que li desapareixien les paraules. No volia estar exposat a sacsejades emocionals, sinó envoltat de pau i ordre. Volia tenir una mort amable. Va estar absort i emocionat veient per televisió el funeral del papa Joan Pau II.

L'autora subratlla que sempre se'ls ha donat millor a la seva família acomiadar-se que trobar-se:

-"Estàs enfadada cor? No tenim cap malentès que aclarir tu i jo?”. -No, papa, li va contestar Linn. “-Una cosa que et molesti?”. -No, per res, va tornar a dir-li. -Que bé, això em semblava”.

En preguntar-li la seva filla per la seva manca de fe cristiana, el vell Bergman li va dir: “Crec en Déu, completa i plenament, però no espero comprendre'n la voluntat. Déu és on és la música. Estic convençut que els grans compositors ens transmeten les vostres experiències amb Déu. No és cap ximpleria. Per mi, Bach és una constant”.