Una situació catastròfica, menys per als mitjans occidentals, que no es donen per al·ludits

Imaginem que Grècia vota no en el referendum, i els falcons del BCE directament els tiren de la UE. És obvi que l'economia grega es resintiría, seria enganyar al poble dir que no anava a sofrir; però aquesta clar que Grècia recuperaria la possibilitat de regir-se per les seves necessitats i no per les dels capitalistes i banquers europeus, enfundats en una crisi de la qual segueixen sense saber com sortir excepte donant manotazos de cec.

Imaginem que Grècia vota no en el referendum, i els falcons del BCE directament els tiren de la UE. És obvi que l'economia grega es resintiría, seria enganyar al poble dir que no anava a sofrir; però aquesta clar que Grècia recuperaria la possibilitat de regir-se per les seves necessitats i no per les dels capitalistes i banquers europeus, enfundats en una crisi de la qual segueixen sense saber com sortir excepte donant manotazos de cec.

Aquesta posilidad té una precondició, que sigui la classe treballadora i el poble els qui ho encapçalin. Si són els mateixos capitalistes grecs que van portar al país a la ruïna actual, l'autarquia no serviria de res. Una autarquia burgesa solament condueix a més pobresa, ja que el món segueix sent capitalista.

Hi ha una altra perspectiva que no existia quan Argentina entro en default al començament del mil·lenni; l'existència de Xina i Rússia. Que són els 120 mil milions d'euros que, diuen, Grècia deu als bancs europeus, comparats amb els 3 bilions d'euros que els EUA li deuen a Xina?. Que són els 120 mil milions si l'Estat Español li deu a Xina, segun el ministre d'exteriors Margallo, 300 mil milions, el 30% del PIB?

Xina, de fet, ja és propietària del port del Pireo.

Si Grècia abandona la UE podria ser empesa als braços de Xina i Rússia, que acaben de crear una alternativa al Banc Mundial (on participen, per cert, tots els països i estats europeus, amb Alemanya al capdavant), modificant la correlació de forces en una zona tremendament calenta.

En aquest quadre s'entenen les crides d'Obama al fet que la UE faci una quitació del deute i tancament la crisi ja mateix... Obama li està dient als provincianos europeus, embullats com sempre en el seu localisme, que el que avui està en joc no són 120 mil milions d'euros, sinó el control del mercat mundial, dels beneficis generats per la classe treballadora que cauen en les arques dels banquers i capitalistes nord-americans i, secundàriament, europeus.

Això és el que els diu a aquests, deixar-vos de tonterias i chiquilladas, que la cosa és molt més seria que uns milers de milions: és el dret a explotar i saquejar. I per reforçar el seu missatge, acumula soldats a Rota, armament pesat a Polònia (recorden l'acudit de Woody Allen, que "quan escolta a Wagner -pobre Wagner-, li fan venir ganes d'ocupar Polònia, doncs això, que no soni Wagner en Whasington), envia els seus destructors al mar Negre i els seus portaavions al Mar de Xina.

Avui a Grècia, com a Ucraïna, com a Síria, el món es juga molt, les condicions de vida de la classe treballadora de cada país i del món, o les condicions d'explotació en el futur.

Obama no vol perdre el seu paper hegemònic al món, doncs és la garantia que el 6% del PIB mundial vagi a les arques nord-americanes sense necessitat de moure un dit, només controlant el dolar i als marines, li basta.

Però si Grècia, per la infantilada dels europeus, es va als BRICS, aquest dòlar cauria com una pedra. I ja la tenim embolicada, perquè sortirien els marines a evitar-ho.

Això és el que Obama diu, evitem arribar a aquest tràngol, perquè Rússia/Xina, militarment parlant ("el poder està en la punta del fusell"), no són l'Iraq ni Síria. Sap que seria un xoc que haria bones les paraules d'Einstein, "no es com serà la Tercera Guerra Mundial, però la quarta serà amb pedres".

Obama no es fet pacifista, sinó que sap de les limitacions que té en un tipus d'enfrontament com el qual germinant d'una manera inexorable.

És la crisi capitalista la que empeny, els agradi o no, a aquest xoc. Són les lleis de la producció capitalista les que estan en el fons d'aquesta deriva de xoc, i solament acabant amb elles es podrà evitar el xoc. El capitalisme és com el conte de l'alacrà i la granota; per creuar un riu, el primer li demana a la segona que li porti. Aquesta li diu, però em vas a picar i ens enfonsarem els dos. L'alacrà contesta, no et vaig a picar, perquè moriria jo tambien... La granota, vist el vist, accedeix, i puja a l'alacrà a l'esquena. A meitat de rio, l'alacrà pica a la granota, i aquesta crida. què has fet, ara morirem els dos!. L'alacrà contesta: ho sento, però està en la meva naturalesa.

Afortundamente, en la realitat existeix un tercer personatge, la classe obrera, que per la seva posició en la societat -en les seves condicions de treball i de vida sintetitza totes les opressions, i per això, solament pot alliberar-se si trenca totes les estructures socials-, que pugues amb la seva lluita, si vulgues, evitar la deriva de xoc en la qual estem immersos.

Però per a això cal que comencem a parlar clar -malgrat les lleis mordassa, l'Acta Patriòtica, etc.-, la crisi capitalista no ha acabat, solament ha canviat de formes, l'escuma, part visible de l'ona, és part de l'ona: ara és una crisi politica -la politica com economica concentrada-, pel control del mercat mundial, i no caben mitges tintes.