Lluç

Des de fa més de tres segles, en la nit de San José, es cremen les Falles de València. Cremen sense compassió, per tota la ciutat, centenars i centenars de ninots de cartró i fusta, els ninots, perquè més de tres-centes són les falles. Cadascuna d'elles té el seu casal, seu on es reuneixen els fallers, en el seu afany per aixecar-les. Aquesta festa va sempre acompanyada de l'esclat de tota classe de coets i de focs artificials. És que els habitants d'aquests llocs són tan afectes a la pirotècnia, que fins a les processons religioses les celebren al fragor dels petards.

Des de fa més de tres segles, en la nit de San José, es cremen les Falles de València. Cremen sense compassió, per tota la ciutat, centenars i centenars de ninots de cartró i fusta, els ninots, perquè més de tres-centes són les falles. Cadascuna d'elles té el seu casal, seu on es reuneixen els fallers, en el seu afany per aixecar-les. Aquesta festa va sempre acompanyada de l'esclat de tota classe de coets i de focs artificials. És que els habitants d'aquests llocs són tan afectes a la pirotècnia, que fins a les processons religioses les celebren al fragor dels petards.

Una nit de dissabte, allà pels setanta, uns amics meus, membres d'un casal faller a Burjassot, em van portar al seu local. Els assistents estaven jugant al truc, competició de cartes valenciana. Com mai vaig aprendre a jugar a aquest enginyós joc, vaig haver de romandre observant als altres a un costat de la taula. Em van oferir conyac i vaig acceptar. I no tenint una altra cosa més que fer, vaig deixar que m'omplissin una vegada i una altra la copa. Jo no havia tirat gens sòlid en el buche des del migdia, així que les meves coses van ser a pitjor, i quan va arribar el moment de marxar, no em podia tenir en peus. Rient-se, amb lleugeresa, de la meva colocón, les meves amigotes em van ficar en un dels cotxes i em van transportar al meu domicili. Record que en arribar vaig pujar els graons del replà de quatre grapes. Però malgrat el lluç que portava, tenia plena consciència del meu deplorable estat. Llavors, vaig pregar a la sort que m'ajudés a desplaçar-me sense fer soroll i sobretot al fet que no em deixés llançar el que havia ingerit en aquell antre. Si no, l'endemà, hagués hagut d'aguantar els justs retrets i la mala cara de la propietària. No sé com vaig aconseguir obrir la porta de la casa, ni tampoc la de la meva cambra. En canvi, sé que en tendir-me vestit sobre el llit, aquesta va començar a girar a velocitat de vertigen. Llavors, em vaig aferrar als tirants de la mateixa. La força centrífuga pugnava per llançar-me lluny del jaç. Però jo vaig poder més que ella, i en una de tantes voltes em vaig quedar dormit. Ja avançada el matí del diumenge, em vaig despertar i vaig observar amb gran satisfacció que tot estava en ordre, i que el que tant havia temut la nit anterior, afortunadament, no havia ocorregut. Això sí, cada ruidito, per insignificant que fora, es transformava, en el meu danyat cap, en l'esclat d'un petard colossal. No podia negar que estava a València. Després, llegint l'etiqueta d'aquell conyac, l'ampolla del qual m'havia portat sense voler del casal, em vaig assabentar que aquest brandy havia estat criat en barrica de roure, i noble era la mare que ho havia originat.