James Bond i les clavegueres de l'Estat

Ni en ple conflicte bèl·lic a Ucraïna per la invasió del del criminal Putin , amb les conseqüències que cada dia veiem, sentim, i comentem. Ni amb aquestes imatges que mostren mort, patiment, destrucció, odi i exili forçós s'ha estat capaç d'apaivagar les diferències més que evidents entre els dos partits que governen Catalunya. No hi ha setmana exempta de conflictes entre ells: un dia Puigdemont parla del Consell per la República com la institució legítima d'aquest país –perquè ell ho diu– i desacredita el govern elegit a les urnes per la ciutadania.

Gabriel Rufián @ep

Diversos dies després, la consellera fugida, Clara Ponsatí, creu i així ho manifestava en una entrevista, que “ la independència bé val alguns morts ”. Una expressió que ha deixat descobert la catadura d'aquesta política. Aquesta apreciació la fa perquè ha posat terra pel mig i parlar és molt fàcil. Aleshores, per què no es va quedar a Catalunya per assumir les conseqüències dels seus actes? Senzillament perquè una cosa és dir-ho i que els morts siguin d'altres i una altra de ben diferent viure'l en carns pròpies Diuen que governar és prendre decisions i assumir-ne les conseqüències, cosa que no han fet els que van agafar la directa cap al país de les cols petites.

Com això va de Rússia, les diferents informacions que van apareixent en mitjans de comunicació sobre una reunió a Suïssa de Puigdemont amb Alexander Alexander Dmitrenko -empresari rus instal·lat a Catalunya i alguns diuen que espia- , més els viatges del seu cap de l'Oficina de Puigdemont a Rússia, per aconseguir el suport del govern “democràtic” rus, encara que els protagonistes ho desmenteixin, han posat en suspens els seus socis de govern. Potser com deia el genial humorista Eugenio: “Hi ha molt rus a Rússia” i Josep Lluís Alay només ha volgut comprovar que això és així, i de passada comprar algunes matrioshka per aplicar el sistema de concentrar en una sola figura diverses nines que van unes dins d'altres. Voldrà aplicar-ho a la governança de Catalunya amb dos governs?

El diputat republicat Gabriel Rufián, “el noi de Santa Coloma”, com en diuen en privat alguns dels seus companys, opinava sobre els contactes russos d'algunes de les persones de confiança de Puigdemont. Ho feia amb aquesta frase: “Eren senyorets que es creien James Bond”. Mentre el republicà es va quedar tranquil amb l'expressió, immediatament JxCat va demanar a la seva senyoria que rectifiqués, cosa que no va fer immediatament, sinó posteriorment, i només va demanar disculpes per la manera com ho havia manifestat, però no pel fons. Segons Rufián no hi ha la situació per ser amics del govern rus -amb què està caient no m'estranya- ja que està en joc la credibilitat del moviment independentista.

MIrían Nogueras, la portaveu de Junts, que no és precisament exemple de diplomàcia, va sortir immediatament en defensa del seu cap amb el missatge següent a Rufián: “ És una llàstima que un representant públic d'un partit independentista faci d'altaveu de les clavegueres del Estat ”, una definició que no ha agradat gens ni mica a l'afectat, ni al partit a què pertany.

L'“incident” protagonitzat pels dos diputats ha tornat a dinamitar les ja fràgils relacions entre JxCat i ERC, que gairebé cada setmana pateixen un petit o gran bombardeig que fa molt complicat que governin junts sense que el recel mutu falti. Això converteix el govern d'Aragonès a la Badia de Morecambe, on cal tenir molta cura perquè les seves sorres movedisses no els ho empassin. I no hi ha els temps per a moltes alegries. Churchill deia que “el problema de la nostra època consisteix que els homes no volen ser útils sinó importants”.