RECORDS NADALENCS

Al meu pare, in memoriam.

Per aquestes dates, tanco els ulls i somni despert amb el nadal de la meva infància en el Montevideo dels cinquanta. Des de Barcelona, em sembla mentida que avui visqui tan lluny de la ciutat en què vaig néixer i que ja hagin passat més de seixanta anys de tot allò.

Veig al meu oncle, Eduardo Echegoyen, en el seu vell Ford del 29, anant al costat del meu pare a les Cerveseries de l'Uruguai a recollir dos barrils de fusta que el seu contingut no era una altra cosa que cervesa. Un de cervesa blanca i un altre de cervesa negra. Aquells toneles posseïen dos orificis circulars en la seva cara superior. Un per introduir un tub metàl·lic acabat en una aixeta; i un altre per ficar una espècie d'inflador de pneumàtics al que calia accionar manualment, dóna-li que dóna-li, perquè la beguda prengués pressió. Manera de refredar el líquid: una mitjana de nylon omple de gel fabricat en una factoria propera, enroscada al tub de la canilla. Aleshores les neveres elèctriques només existien en les pel·lícules americanes. Després d'un llarg i copiós aperitiu, el menjar d'aquell dia, en general, estava composta de raviolis amb salsa i carn d'estofat, que és al Riu de la Plata el que a Catalunya el bullit nadalenc. Després, passàvem als torrons, al pa dolç (panettone), a la fruita seca i als licors. I no paràvem fins al vespre. Com es pot apreciar: un yantar propi de l'hivern europeu en ple estío i amb molta gent gaudint de la platja. No és d'estranyar que després d'ingerir tan energètics aliments en època de calor, molts montevideanos acabéssim el nostre Nadal a les sales d'urgència dels hospitals, que no donaven proveïment a atendre als indigestats comensals. I tot, per seguir, a l'estiu, les tradicions hispà-italianes dels nostres avis.