Repàs a una memòria agrícola

Daniel Arasa, periodista i doctor en Humanitats i Ciències Socials, prossegueix la seva tasca de reconstruir allò oblidat i desfigurat, però també allò no viscut pels seus lectors. Vida i miracles dels anys de pa negre (Carena) és el títol del seu nou lliurament. És una postal de records, vivències i anàlisis dels anys 40 i 50 del segle XX. Nascut en un poble del municipi de Tortosa, en una zona agrícola de què va partir amb 16 anys per estudiar a Barcelona, Arasa rastreja en aquestes pàgines costums i mentalitats, evolucionades amb el pas del temps. Mai no dóna per bons els llocs comuns, prejudicis i estereotips (per definició: rígids, inamovibles, estúpids) i el seu estil de narrar és proper i amè.

A la Guerra Civil li va succeir un període de despietada repressió política i de misèria econòmica. Als espanyols se'ls va classificar des del poder en les categories d'addictes, indiferents i desafectes al règim, per tant, des d'una escala ideològica es va passar a una altra d'hostilitat. Luis García Berlanga, exmembre de la Divisió Blava, referia que un ministre va expressar a Franco el seu descontentament pel director de cinema, a qui acusava de 'comunista'. El dictador va guardar silenci per dir a continuació: “Berlanga és una cosa molt pitjor, és un mal espanyol”.

D'aquelles pólvores vénen aquests fangs. Daniel Arasa, antic membre del Front de Joventuts, parla amb afecte i ponderació dels campaments que va passar amb el seu germà a Covaleda, a la soriana Sierra de Urbión. També recorda haver sentit més d'una vegada a la Tortosa natal que: “Si ets espanyol, parla espanyol”. El menyspreable es camufla igual en partits que es diuen antagònics: guarden en comú una intolerància i una exclusivitat sempre cretines.

Les cartilles de racionament es van iniciar poc després d'acabar la guerra i van durar uns catorze anys, fins al 1953. Arasa recorda la roba reutilitzada i apedaçada, el pa amb oli i també el pa amb vi, el qual permetia gastar el pa sec creient que donava força als nois. Els caliquenyos, la matança del porc, la Festa dels Quintos (la vigília d'incorporar-se al servei militar). Remembrances d'èpoques passades en què la mort era molt present i el dol era interminable. Però, malgrat tot, no era una societat trista. Durant un temps, els joves tenien il·lusió i no se sentien víctimes. Jo diria que, en aquest sentit, les coses van empitjorar els darrers quinze anys del franquisme, amb una vergonya notòria per la condició d'espanyol en assumir la contínua propaganda franquista: Espanya=Franc i patir un complex desesperat d'inferioritat amb Europa.

No podien faltar en aquests records els còmics, les bicis i els vehicles de motor, amb els primers tractors. Els gossos i gats, habitualment i salvatgement apedregats. Els muls i els carros.

Durant la Segona República, explica Daniel Arasa, es va traçar una divisió de Catalunya a comarques, seguint el criteri que la distància entre dos punts qualssevol a la capital de comarca pogués ser recorreguda en carro, l'anada i la tornada, en un sol dia . A la parla diària es deien moltes paraules en castellà, però entre els pagesos de la zona sovint s'introduïa un canvi curiós a la dicció, consistent a substituir el so de la j pel de la c. L'àvia de l'autor, diu, cridava els seus fills Cosé (José), Cuanito (Juan), Cavier (Javier). I per dir 'atenció', 'ull!' en castellà, la gent deia 'oc!'.

En aquests anys, destaca Arasa, els nois adquirien molts més coneixements que avui, malgrat les limitacions i privacions que patien la majoria. Pensa que és una simplificació afirmar que aquella educació era sectària i injusta, en tots els ordres.

Daniel Arasa no és una persona equidistant, però reitera que durant la guerra “els republicans van cometre milers d'assassinats, extorsions, destruccions i incendis d'esglésies, espolis, persecucions i acomiadaments de la feina…”. Sense reconèixer aquesta realitat històrica incontestable, les lliçons d'integritat a dretà i sinistre que alguns van donant dia darrere l'altre sobren, estan fora de lloc.

Són interessants les històries que explica sobre el maquis i sobre figures com la Pastora. Alguns dels que extorsionaven per les terres de l'Ebre no eren maquis, sinó grups de guàrdies que, vestits amb una indumentària irregular i desastrada, bruts i sense afaitar, es feien passar per maquis. Sota amenaça, exigien menjar i refugi en algunes cases que estaven aïllades. Dies més tard es presentaven a la casa guàrdies civils amb uniforme i tricorni, afirmant haver tingut notícia que hi havien anat maquis, i que aquesta família no els havia denunciat, com havien de fer. Noves fustigacions i embolics: “Aquesta lluita ferotge, cruel i gairebé silenciosa va provocar el despoblament total de moltes àrees rurals”.