Mares i mares

A tots els països del món es reserva una data per rendir homenatge a les mares, a la importància de la seva missió. A Espanya se celebrava antany el dia de la mare a la festivitat de la Immaculada Concepció. Una data que en ple franquisme va començar a traslladar-se, de manera oficiosa, al primer diumenge de maig. Molts països ho celebren, en canvi, el segon diumenge d?aquell mes.

S'hauria de parlar de les mares, pel valor personal i concret, al marge de l'interès comercial. De tot n'hi ha a la vinya del Senyor, però amb tot cal pitjar i seguir endavant. Tinc a mà uns cent escrits de personatges ja morts, que Nicolas Bersihand ha seleccionat i agrupat a Cartas a la mare (Ediciones B). No entraré a analitzar el criteri seguit en aquesta antologia, que no em convenç, sinó que aprofitaré alguns dels testimonis que ens brinda. Així, l'autor de L'illa del tresor, Robert Louis Stevenson, escrivia a la seva dida amb sentiment filial: “has significat molt a la meva vida”. Altres es mostraven afectuosos amb les seves mares adoptives o amb les sogres (aquest és el cas d'Edgard Allan Poe, i Kafka fins i tot anomenava 'estimada mare' que no arribaria a ser la seva sogra).

Una mare alleta el seu fill @unsplash

De la seva mare biològica, Beethoven va escriure: “Per mi va ser una mare bondadosa i digna de ser estimada, així com la meva millor amiga”. Robert Schumann qualificava la seva mare de 'bondadosa i indulgent', i li deia: “només a tu dec la meva vida feliç, les meves expectatives de comptar amb un futur alegre i serè”. A les dues hores de morir la seva mare, un adolorit Mozart va escriure a un amic: “He vist amb tota claredat que Déu volia tenir-la al seu costat i, en conseqüència, m'he lliurat a la voluntat divina. Ell me l'havia donat i, per tant, també estava capacitat per treure-me-la”.

Tindria 40 anys Baudelaire, l'autor de Les flors del mal, quan li va escriure a la seva mare: “Sota la pressió de les teves injustícies, et vaig faltar al respecte, com si una injustícia materna pogués autoritzar una manca de respecte filial. M'he penedit sovint, encara que, com és el meu costum, no he dit res”. El poeta Rainer Maria Rilke va tenir una infància molt difícil. Decebut profundament de la seva mare, que “volia passar per jove, malaltissa i infeliç. I és probable que infeliç ho fos. Crec que tots ho vam ser”, anhelava que hagués estat bondosa i benèfica (sempre la necessitat de rebre bondat, una constant humana). “Hi va haver un temps en què odiava els meus pares, especialment la meva mare. Amb el pas dels anys em vaig lliurar d'aquest error. La veig de tant en tant i sento més enllà de tota estranyesa que és molt infeliç i està molt sola”.

Potser la carta més severa de les que aquí es recullen sigui la de Lord Byron. El 1804, amb 16 anys, parlava a la seva germana sobre la seva mare: “Té una excel·lent opinió dels seus propis atractius personals, resta sis anys a la seva edat, afirma que quan jo vaig néixer només tenia divuit anys, quan, la meva estimada germana , saps tan bé com jo que era més gran quan es va casar amb el meu pare, i que jo no naixia fins a tres anys després”. Es queixa de les vexacions rebudes: “entra en un rampell de frenesí, em reprèn com si fos el més menyspreable dels desgraciats, desenterra les cendres del meu pare, el maltracta, diu que seré un veritable Byrrone, que és el pitjor epítet que es pot inventar. He trucat mare a aquesta dona? Deixaré que em trepitgi d'aquesta manera només perquè per llei natural tingui autoritat sobre mi? He de permetre que em provoqui amb insults, plens de deshonra, i patir que ultratgi els meus sentiments en les ocasions més trivials?”.

El marquès de Sade estava molt satisfet de la seva mare i, a propòsit de la seva mort, escriu: “una mare és una amiga que la natura només ens dóna una vegada, i que res al món pot substituir quan hem tingut la desgràcia de perdre-la ”. En canvi, Leopold von Sacher-Masoch, que va donar nom al terme masoquisme, va arribar a dir a la seva mare que ell tenia por de l'amor, per tenir por de la dona: “Veig a la dona una cosa hostil, que em mira com un ser purament sensual, exterior, com la naturalesa que no té ànima”.

Per concloure aquesta calicata, trio Antonio Gramsci. En carta a la seva mare, el pensador i dirigent comunista evocava que, de petit, mai no recordava escriure amb dues ces la paraula uccello (ocell) i que ella li va corregir aquesta falta moltes vegades. I li deia amb dolça alegria: “Com que tots els records que tenim de tu són de bondat i d'energia, i que has donat la teva força per criar-nos, això significa que ets a l'únic paradís que existeix de veritat per a una mare, que és, penso jo, el cor dels fills”.

Ningú escull els seus pares, però res no està fatalment determinat. I, al final, cadascú és fill de les seves obres.