Les manies per sobre de tot

Segueixo el futbol, però amb poca afició. La victòria sorprenent del Reial Madrid sobre el Manchester City ha tornat a treure assumptes del fons de l'armari social. M'he assabentat que una emissora de ràdio barcelonina va retransmetre aquest partit aclamant el City com si fos el Barça; he sentit un àudio de tres minuts molt divulgat. L'entusiasme dels locutors es va desbordar amb el gol de l'equip 'petrodolarí' (van incloure un viva Algèria que sonava a ratlla; sencer que el pare de l'autor del gol, el francès Riyad Mahrez, era algerià). Els successius i seguits gols del Reial Madrid van ser rebuts amb una tristesa insuperable i ridícula, gens professional.

Simpatitzaven de debò aquests locutors amb Anglaterra o amb Algèria? Només donaven curs a una totpoderosa obsessió: la d'interpretar- ho tot en clau tribal: El Madrid és l'enemic a batre i, a més, el City és l'equip de Guardiola (vist abans com a capdavanter de la causa independentista, o separatista, que com a figura de l'elit futbolística, en qualsevol cas, enfilat com a símbol supremacista).

És cert que no van insultar ningú, cosa que no és un mèrit sinó un deure. Però així, amb aquest estil, s'aconsegueixen amics a tot Espanya del català i del català, idioma en què s'expressaven amb saviesa. Per descomptat, també a la mateixa Catalunya, de la pluralitat de la qual el discurs de l'establishment en fa cas omís. Així, tots ens farem grans, forts i cohesionats.

Llegint el periodista Alejandro Tercero, m'acabo d'assabentar que un caporal de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha guanyat un recurs judicial contra l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, que presideix Colau. Se li va impedir parlar en castellà en una prova oral de promoció a sergent. De manera que ara la prova s'haurà de repetir. El cap va rebre ple suport per part del CSIF i cap de la UGT, distingida per la seva bel·ligerància contra el bilingüisme escolar a Catalunya. Són innombrables els greuges que se succeeixen sense soroll, i als quals cal respondre apel·lant no només a la sensatesa ia l'equanimitat, sinó també a l'Estat de dret.

Recordo la impressió que em va produir un llibre de memòries de Raimund Pretzel, Història d'un alemany . Aquest escriptor 'ario' va fugir d'Alemanya el 1938, amb trenta anys, i va adoptar a Anglaterra el pseudònim Sebastian Haffner, amb qui és conegut. Va tornar anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial. Em fixaré aquí només en algunes de les coses que va escriure el 1939.

El país al qual se sentia unit, on es trobava a casa i caracteritzat pel respecte a allò particular i diferent, a la generositat ia la llibertat, estava sent destruït i trepitjat pels nacionalistes: Alemanya va deixar de ser Alemanya, sostenia. I va anotar: “El nacionalisme, és a dir, l'autocontemplació i l'egolatria nacional, és a tot arreu una malaltia mental perillosa, capaç de desfigurar i enlletgir els trets d'una nació, igual que la vanitat i l'egoisme desfiguren i retreuen els trets d'una nació persona”.

Abans d'anar-se'n, Haffner confessava que preferia obrir un estanc a Chicago abans que arribar a secretari d'Estat a Alemanya. Feia temps que li semblava “simplement fastigós i repugnant” l'autobombo nacional, “la manipulació onanista al voltant del pensament alemany, el sentiment alemany, la lleialtat alemanya, l'home alemany, el siguen alemany! ”. No volia orientar tota la seva vida al voltant d'unes línies que l'avergonyien, ni, per descomptat, estava disposat a proclamar la meva família per damunt de tot .

No cal dir que m'identifico amb aquestes últimes frases, que trasllado cap a mi per interpretar tedi per la usurpació que els senyors de la terra fan de la múltiple condició catalana o espanyola.