Pensar i parlar

Per unes raons o altres, no és convenient dir sempre tot el que es pensa, de manera que cal saber callar. Però mai no hauríem de dir allò que no creiem, so pena de falsificar-nos. Tant a la conversa espontània com al discurs preparat, cal ordenar idees i saber-les transmetre. Resulten així idees revestides de paraules. Cal posar alguna cura en les paraules que es trien per dir el que es vol dir. Distingim entre al·locució i elocució, veu molt menys emprada. Al·locució és un discurs o raonament breu, en general, mentre que elocució és una manera de triar i distribuir els pensaments i les paraules en el discurs.

Llegeixo amb interès Saber parlar (Debat-Institut Cervantes), una obra composta per set professors: Antonio Briz, Marta Albelda, Antoni Hidalgo, Raquel Pinilla, Salvador Pons, Virginia González García i María José Fernández Colomer. Tots ells afanyats a reflexionar perquè tots parlem millor. Pel que ens porta, ens importa millorar en aquest art, ja que la comunicació oral és, com bé diuen, el motor de les relacions interpersonals.

“Res de parlar per parlar, sempre hi ha una meta per aconseguir” , una intenció. “No parla bé qui no diu res o qui converteix la seva parla en un joc floral”. Saber parlar bé estaria renyit amb la verborrea, amb l'excés de paraules. Per descomptat que cal cuidar la dicció i les normes gramaticals, però no menys importa saber escoltar: “no hi ha millor orador que el que sap parar atenció a l'altre”.

Una habilitat decisiva a l'hora de negociar en l'àmbit professional és ser capaç de predir i aclarir els objectius contraris, per anticipar-s'hi i saber reaccionar de la millor manera. Però hi ha vida més enllà d'una feina competitiva. El domini de la paraula introdueix matisos, marca distàncies, apropa els relats de vivències, facilita el pas precís del context d'una narració.

Però també comuniquem amb els gestos i el moviment del cos, amb el to i el timbre de veu. I hem de jugar amb les pauses i amb talls oportuns, amb algunes gotes d'amable humor. Es recomanen, sempre que sigui possible, tacte, generositat, acord, simpatia, modèstia i aprovació (aquesta consisteix a maximitzar l'elogi i minimitzar la crítica; per exemple, davant d'estudiants esforçats). Ser gradual en l'exposició dels raonaments, amb un llenguatge concret i concís, sense vaguetats i amb brevetat, sense frases supèrflues i amb competència, amb un clar coneixement de qui s'està parlant.

Quan parlem una mica més a poc a poc del normal es garanteix una millor transmissió de la veu. Cal emprar una veu sonora i no cridanera o excessivament baixa, i saber mostrar seguretat i fermesa en allò que es diu, però cal evitar resultar impositiu. Dirigir-se guardant els protocols de cortesia i escollir fórmules lingüístiques adequades a la circumstància. "Tot discurs que no tingui en compte les circumstàncies dʻemissió està condemnat al fracàs", al fracàs de persuadir i comunicar amb eficàcia.

“El preu de la cortesia pot ser la renúncia a un material la preparació del qual li ha costat (a l'orador o al professor) un esforç considerable”, tant en forma presencial com no presencial.

Els autors contemplen la Retòrica com un art perquè hi ha la possibilitat d'alterar l'ordre en funció dels objectius de l'orador. Una regla d'or que donen és adaptar el discurs a la capacitat de captació i recepció dels oients, a la consciència que “és millor deixar els oients amb ganes de més que cansar-los”. De nou ressona el consell de Baltasar Gracián a l' oracle manual i art de prudència : “El bo, si breu, dues vegades bo; i encara el que és dolent, si no, no tan dolent”.

Se'ns recomana que abans de començar un discurs, ens repetim que el que és important és que les nostres paraules resultin profitoses per a qui ens escolta i que no prevalgui el desig d'aconseguir un lluïment personal. En tot cas, aquest vindrà a més. La pràctica contínua del bon dir generarà seguretat i naturalitat, cosa, per cert, que no és gens comú a les nostres aules.

Cal tenir clar com n'és d'important capacitar-nos per a un món intercultural, al qual contribuïm i del que ens alimentem. L'accent és absolutament secundari per a qui tingui dos dits de cara. Els autors es fan ressò d'una recomanació de les Acadèmies de la llengua espanyola: No hi ha una varietat dialectal millor que una altra i no cal intentar forçar uns trets de pronunciació que no són els propis per intentar parlar bé .

Hi ha molts altres continguts, però no en faré la ressenya.