Són compatibles l'agenda nacional i l'agenda anti-neoliberal?

Les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) han accedit a l'últim minut a donar-li el seu suport a un segon candidat conservador a President de la Generalitat, l'alcalde de Girona Carles Puigdemont. Les esperances inicials que prevalgués el vot social dins de les CUP davant del vot identitari s'ha frustrat una vegada més i les Candidatures han acceptat un acord humiliant que sembla un càstig per haver gosat sortir temporalment del guió sobiranista imposat per la burgesia catalana. Aquesta firma genera una situació nova no només a Catalunya sinó a tot l'Estat i obliga a abordar, d'una vegada per totes, la qüestió nacional amb la transcendència que mereix. En contra del que pensen moltes persona, l'avanç o el retrocés de l'agenda anti-neoliberal a Espanya estan fortament determinats per la solució que se li al problema nacional, una determinació que, d'altra banda, també afecta a llarg termini al propi projecte europeu. 

La qüestió de fons és com interpretar des de l'esquerra, o des de posicions progressistes en general, la dialèctica entre agenda nacional i agència anti-neoliberal. En essència hi ha dues formes de fer-ho: a.) L'agenda nacional pot servir per aprofundir l'agenda anti-neoliberal ob.) L'agenda nacional segrestarà, més abans que després, l'agenda anti-neoliberal. La investidura de Puigdemont és un exemple més que la segona interpretació és la correcta. Hi ha altres similars que apunten en la mateixa direcció i permeten definir una mena de constant política: quan els partits nacionalistes progressistes -almenys en territoris altament desenvolupats- que intenten guardar un equilibri entre les dues agendes adquireixen un protagonisme determinat, l'agenda nacional s'imposa dins de les seves pròpies files per sobre de l'agenda anti-neoliberal. Aquesta dinàmica debilitada la seva ànima progressista i reforça la seva ànima identitària amb la qual cosa perden el suport dels sectors més necessitats de la societat. Tenen argument és tàctic: "no us preocupeu, primer vam crear la nació i després hi haurà temps per plantejar qüestions de justícia social però, ara per ara, tots els nacionalistes hem de romandre units com una pinya per tal de batre l'enemic principal", en aquest cas el "Estat Espanyol".

Però per molt que aquest argument sigui reduït a una qüestió tàctica i hagi estat repetit una vegada i una altra en certs ambients progressistes, la veritat és que no se sustenta ni en arguments racionals ni en evidències empíriques. El que ha succeït una vegada i una altra, tant a Espanya com en molts altres llocs, és que aquesta coexistència inestable es resol en favor dels arguments identitaris amb la qual cosa l'agenda nacional degluteix en molt poc temps a l'agenda social i posposa la qüestió de la justícia social per a un futur incert. El projecte de creació d'un estat propi absorbeix tal quantitat de recursos i genera una dinàmica tal, que els objectius de l'esquerra -la solidaritat, la cooperació internacional, la generació d'identitats creuades adaptades a la realitat quotidiana de les persones, la justícia, la democràcia etc - pateixen una reculada generalitzada. Això succeeix també i precisament després que culmini una hipotètica independència. Aquesta dinàmica es genera tant dins del nou estat com també dins de l'estat del qual es pretén esqueixar el primer, i molt més encara en l'actual context internacional fortament financializado i extremadament competitiu. La lluita pel reconeixement internacional, la necessitat de reforçar la pinya nacional davant dels "atacs" exteriors, la necessitat de competir contra altres nacions per subsistir econòmicament i mantenir la legitimitat del projecte així com les dificultats d'accedir als mercats financers internacionals etc etc consoliden a mig i llarg termini les opcions autoritàries i neoliberals a banda i banda de les fronteres.

No és la primera ni l'única vegada que això passa a Espanya. El Bloc Nacionalista Gallec, que va portar al límit l'intent de crear una burgesia gallega com a element central de la seva estratègia de construcció nacional, va ser abandonat pels seus electors en el moment en què es va aguditzar la crisi econòmica. L'accent que ha posat Bildu en temes identitaris li ha restat recursos per fer polítiques socialment eficients en els ajuntaments, la qual cosa explica en bona part la seva caiguda electoral en les últimes eleccions generals i no és casualitat que Bildu li hagi vingut aconsellat a les CUP des el principi que signin l'acord d'investidura a Mas. La dinàmica independentista forçada per la burgesia catalana ha empès a sectors progressistes antiindependentistes a canviar el seu vot pel de Ciutadans doncs, a diferència d'altres opcions, aquest partit va tenir un plantejament no ambigu en relació amb la independència etc. I el proper episodi podria arribar més aviat que tard: la dinàmica de desconnexió de l'Estat forçada pels independentistes catalans podria reforçar l'ala més centrista del PSOE empenyent a un govern de gran coalició, bloquejant així la possibilitat d'un govern progressista a Espanya i frustrant amb això la conformació d'un eix mediterrani amb capacitat de forçar un canvi econòmic de fons a Brussel·les Què fer?

No són pocs els que pensen que el "dret a decidir" posarà fi a aquesta situació. Aquest argument és superficial doncs dit dret, com qualsevol dret democràtic, és intransitiu, no inclou posicionament algun sobre les opcions entre les que es pretén que optin els ciutadans fent ús d'aquest dret. Encara que això només és cert en part ja que per als independentistes no es tracta d'un verb intransitiu. Per a ells aquest dret obre la perspectiva de la independència i si el perden, que és molt probable, no deixaran d'intentar-per altres vies. De fet ja ho han perdut a Catalunya, cosa que no els ha portat a posposar el procés de desconnexió com aconsellava inicialment les CUP a l'estar mancat de legitimitat democràtica. Els no independentistes progressistes no han elaborat una alternativa a la independència, amb la qual cosa el dilema, en el context d'un possible referendum, està entre el que hi ha actualment com a Estat i la independència. Apostar de forma intransitiva pel dret a decidir sense haver elaborat, a més, una opció pròpia col·loca a les esquerres en aquest tema en una situació de defensiva constant davant l'independentisme. Tal com està la situació actualment, el "dret a decidir" és avui una cosa molt semblant a unes eleccions en les que no estan representats tots els partits polítics. L'opció probablement majoritària, i que pot portar una solució definitiva, és la que inclou la refundació de tot l'Estat, una opció, probablement majoritària, que els ciutadans tenen dret a poder triar en un hipotètic referèndum. Aquesta refundació ha de precisar doncs pot ser, o bé de tipus confederal -es digui així o d'una altra manera- o bé de tipus federal (idem).

La diferència entre les dues rau -primer- en que aquella no és redistributiva entre els territoris amb la qual cosa s'assembla al model neocompetitivo del que avui és la Unió Europa. Els territoris rics no paguen als pobres per, així, poder competir millor enfront d'altres igual o més competitius o elevar la seva pròpia renda per càpita. No hi ha cap interès en crear una caixa comuna de la Seguretat Social o unes pensions comunes amb la qual cosa l'estat confederal es redueix, de facto, o bé a una mena de stand by per acumular forces davant de la pròxima iniciativa independentista, o bé o una mena d'Unió Europea en miniatura tal com avui està plantejada aquesta Unió. No és casualitat que aquesta sigui l'aposta de conservadors com Duran i Lleida o Herrero de Miñón, encara que també d'esquerrans derrotats per l'hegemonia neoliberal com Joan Josep Nuet.

El model federal es basa en una lògica solidària no només entre classes sinó també entre territoris, amb la qual cosa genera mecanismes estables i consensuats destinats a igualar els ingressos, la productivitat, l'educació i els nivells de benestar entre tots els territoris i els seus habitants. L'essencial és que no és competitiva sinó cooperativa i que el seu objectiu no és aconseguir la igualtat no només entre els ciutadans del mateix territori -versió progressista de l'aposta confederal- sinó trambién entre els diferents territoris.

La diferència entre el model federal i el confederal es basa -segon- en el reconeixement o no de la naturalesa política de les identitats, és a dir, de la possibilitat -o no- de construir políticament, si no donar-les per donades des del començament de els temps seguint la noció de "poble ancestral" que comparteixen, per cert, una bona part dels sectors cristians, tant en la versió progressista com conservadora. La incoherència del discurs independentista és aquí radical ja que el nacionalisme català -i també el basc- han demostrat tot el contrari al llarg de les últimes dècades: que les identitats col·lectives es poden construir políticament al llarg de no gaire més de dues generacions. Però també és incoherent el model confederal en aquest punt ja que la seva aposta perquè coexisteixin diverses identitats diferents en un mateix estat, identitats que no busquen punts en comú, porta implícita aquesta mateixa lectura essencialista -i en aquest sentit de ahisótica- del fenomen identitari: les identitats són variables polítiques independents sobre les quals cal construir els edificis polítics nacionals: hi són des de sempre i per això cal acceptar-les com el que són en l'actualitat.

Per contra, el model federal inclou un programa de construcció d'una nova identitat compartida. Aquest programa no exclou el desenvolupament de les identitats particulars sinó que, per contra, construeix sobre elles. En el seu programa s'inclouria, per exemple, el foment de totes les llengües de l'estat, de totes les tradicions particulars i de tot allò que els independentistes consideren un patrimoni propi i exclusiu abordant a partir d'una lectura essencialista de la identitat. El projecte federal no només inclou la seva preservació, com és el cas del projecte confederal, sinó que a més inclou un projecte per trobar punts de trobada a partir del reconeixement i la preservació d'aquesta diversitat. Al centre d'aquest projecte hi ha la creació d'un espai multilingüe a tot l'estat al llarg de dues o tres generacions, però també una lectura comuna de la història, de les tradicions considerades "bones" i les considerades "dolentes" -per exemple en relació amb els avenços democràtics- o la conservació del acerb natural i cultural universals. Fora s'han de quedar totes aquelles tradicions que han destruït la convivència o frenat els avenços democràtics i socials, en el nostre cas tant el llegat del franquisme com les lectures racistes i etnicistes excloents de la història o les polítiques d'exclusió religiosa que es remunten als Reis Catòlics. Dins d'un projecte federal l'heterodòxia ha de elevar-se, per tant, a la categoria d'identitat comuna fomentada pels poders públics en tots els territoris per igual i més enllà de la seva diversitat particular.

L'alternativa a la desconnexió no és, per tant, el dret a decidir sense més, ni tan sols el reconeixement de la condició de nació per als territoris amb llengües pròpies. Aquesta és una lectura excessivament formal del problema que resulta insuficient per a dissenyar un projecte polític alternatiu que permeti avançar cap a una societat més solidària i justa. El problema no és, per tant, el "encaix" de les anomenades nacionalitats històriques en una Espanya immutable, sinó la redefinició inductiva d'això que es diu "Espanya" a partir d'aquelles i d'altres diversitats. La solució solidària tampoc consisteix en el reconeixement de diverses nacionalitats sobre bases neocompetitivas (solució confederal) sinó fer-ho sobre bases cooperatives (solució federal). En realitat és el mateix programa que l'esquerra defensa per la Unió Europea davant els neoliberals de Brussel·les, davant els neoliberals espanyols i també enfront dels independentistes.

Qualsevol persona convençuda que els principis de justícia i solidaritat són els mateixos per a tots els territoris, cultures i països; convençuda que és just distribuir entre classes socials i que també ho és donar-li a tots els territoris la possibilitat de desenvolupar una base econòmica sostenible per donar feina a la seva població, independentment de si el mercat és capaç de fer-ho o no; en definitiva, qualsevol persona que està convençuda que els principis de justícia i solidaritat són els mateixos i afecten a tots els llocs per igual, hauria de donar-li un parell de voltes a tot això. No es pot apostar per una societat catalana, europea i mundial solidàries o per desenvolupar les comarques catalanes i europees més desfavorides sense aplicar aquest mateix principi per al conjunt de l'Estat Espanyol, no es pot parlar de redistribució territorial sense partir d'indicadors objectius com la renda per càpita dels territoris. Els valors solidaris i de justícia social són els mateixos a tot arreu independentment de la llengua que es parli o de la identitat particular de cada un. Les persones de bona voluntat que pensaven que l'agenda nacional pot portar a una agenda solidària d'aquest tipus haurien de preguntar seriosament si l'escenari de la desconnexió és el que s'assembla al aquell pel qual havien apostat o si no és més aviat un projecte neoliberal , tant en la seva versió de centre-dreta com de centre-esquerra. La participació en la construcció d'un projecte federal de re-connexió sobre bases noves i horitzontals podria ser més d'acord amb les seves pròpies opcions ètiques i morals que sumar-se al que avui encapçala Carles Puigdemont. La convergència al voltant d'un projecte federal podria generar hegemonies sòlides amb capacitat de deixar enrere tant a tots els Rajoy com a tots els Artur Mas que encara estan per venir. I podria ser l'inici d'un procés de regeneració ètica, econòmica i cultural molt més sòlid que el que pretenen els polítics de Convergència i els del Partit Popular.