A les acaballes de l'any 74, ens vam mudar a Papiol, població que dista uns 12 quilòmetres de Barcelona i que se situa a la falda del Puig Madrona, a uns dos-cents cinquanta metres sobre el nivell del mar. Coronant el lloc, s'erigeix un castell que data de l'any 1300.

Aquell vespre, vaig baixar de l'autobús i vaig començar a caminar rumb a la meva nova llar, per un carrer que baixa al costat del castell. Com no estava acostumat a aquest tipus de construcció, la mola de pedra es em venia a sobre amb el seu imponent estructura. Llavors, el record d'alguna que una altra novel·la gòtica va rondar per la meva imaginació. Mentre em s'aproximava a la meva llar, em va semblar trobar-me en algun lloc de Els Carpats, lloc que únicament coneixia a través d'alguna que una altra pel·lícula, especialment les de terror.

Tot d'una, van començar a sonar les campanes de l'església. Segons un vilatà, que en aquell instant anava en la meva direcció, les mateixes tañían a difunt: tres tocs curts i aguts, seguits d'un altre profundament greu i llarg, perquè s'acabava d'oficiar una missa per l'etern descans de l'ànima d'una jove, morta el dia anterior de mort natural. No sé el que em va obligar a girar el cap, però quan ho vaig fer, vaig baixar pel carrer de la falda del castell a un grup de dones de rigorós dol. Al capdavant del conjunt, marxaven tres o quatre d'elles, que ajudaven a desplaçar-se a una altra senyora defallent. Urbanita de tota la vida, mai havia vist un quadre com aquell. Vaig prémer el pas per no ser aconseguit pel fúnebre seguici, i quan vaig arribar a casa meva, la meva dona, que es va adonar del neguit que revelava el meu rostre, em va preguntar si alguna cosa dolenta m'havia passat. L'hi vaig explicar i després, vam estar una bona estona en silenci.