Comín amaga el cap al piano

Ja ho veníem dient, el responsable de la salut de tota la ciutadania catalana, Toni Comín, toca molt bé el piano, sap de filosofia -si? -, parla molt per als mitjans, però quan tenen un problema, mana a un altre per que es cremi i ell, mentrestant, s'ha d'amagar sota el piano perquè els efectes del mateix li passin de llarg: el tema no va amb ell. Comín ha arribat per quedar bé, però no afronta les dificultats.

La primera mort per enterovirus és la d'un nen de 2 anys, a Mataró, salten les alarmes, roda de premsa al Departament de Salut i per a sorpresa de tots, el conseller Comín, no hi és, ni se l'espera. El que dóna la cara és el subdirector del CatSalut, Josep Maria Argimón, metge i persona de confiança de CDC. Ni tan sols "l'economista" David Elvira dóna la cara. No sap del tema i es pot cremar... també.

No compareix en roda de premsa, però sí que ho fa per a la tele del règim, TV3, i manifesta que "ni es pot descartar ni es pot confirmar que la mort del nen es degui al enterovirus" i ha qualificat el cas com "una de les tragèdies més grans que pot viure una família". Ha posat cara de circumstàncies, però ha escapat a les preguntes que li poguessin fer la resta de mitjans, por al ridícul? Deia Confuci que "la vida és molt simple però insistim en fer-la complicada".

Comín has perdut la gran oportunitat d'estar aquí, explicant el que ha succeït, transmetent tranquil·litat a la gent, solidaritzant amb la família que ha perdut el seu fill, donant suport als professionals que cada dia estan lliurant-se en el seu treball per salvar vides, donar esperança als pares dels 12 menors que encara es troben ingressats en diferents hospitals i dels quals, 8 es troben en planta i 4 segueixen en unitats de cures intensives.

La responsabilitat dels polítics és estar en els mals moments perquè en els bons, tot és més senzill i agradable. Qui no tenen caràcter per afrontar els problemes donant la cara, millor que es dediqui a una altra cosa: tocar el piano, filosofar i posar-se la careta per representar el que no és...

El respecte i l'admiració, com el moviment, es demostren caminat, la resta és com el conte de la lletera.

"La idiotesa és una malaltia extraordinària, no és el malalt el que pateix per ella, sinó els altres". Ho deia un filòsof amb un nom que no m'enrecordo, però aquí està Comín per dir-nos-ho...