Suárez, estimat al faltar?

A la mort d'Adolfo Suárez, fa dos anys, Javier Marías va escriure un article glossant la seva figura, que està recollit en el seu llibre Juro no dir mai la veritat (Alfaguara): "algú que no s'arredraba, que no estava disposat a que el avasallaran ni trepitjaran; sí, en canvi, al fet que el convencessin". Malenconia i tot pel sinó de tot espanyol de vàlua, reconegut quan queda desactivat o deixa de respirar. Deia Marías: "Una figura que va portar esperança, considerable optimisme i va suscitar molta simpatia. Si en alguna cosa es va distingir Suárez va ser en què, per primera vegada en moltíssims anys, un governant espanyol no inspirava por. Sempre va semblar raonable i allunyat de tot autoritarisme; és més, com venia del franquisme -però en res s'assemblava a aquest-, va procurar ser tot el contrari del que l'havia precedit: respectuós, conciliador, dialogant, somrient i cordial, atent i persuasiu".

Santiago Carrillo destacava d'Adolfo que era fill i nét de militants d'Esquerra Republicana, el partit d'Azaña, i que gràcies a no tenir llast totalitari, va procedir amb naturalitat a enterrar el franquisme i es va moure pels corredors de la nova democràcia "com si aquesta hagués estat la vocació de la seva vida ". El 27 de febrer de 1977, tots dos van conversar a soles unes sis hores. El llegendari dirigent del PCE va escriure que Suárez va poder percebre que ell no era "un demagog que havia acudit a la cita, sortint del forat, per apuntar-se un tant personal", i que ell es va persuadir que Suárez i el rei buscaven desembocar clarament en un sistema democràtic: "En cap moment em va dir Suárez: 'Vostè ha de comprometre a complir tals i tals condicions per aconseguir la seva legalització'. D'haver-ho fet l'acord hagués estat molt difícil, i ni ell ni jo érem tan maldestres com per a procedir així". Carrillo evocava la imatge d'un Adolfo Suárez "serè i digne, que va romandre en el seu lloc, sense humiliar-se, quan crepitaven les metralletes i va semblar que el passat podia tornar". Amb la mateixa dignitat, Suárez va assumir la seva posterior ostracisme. I prosseguia Carrillo, el 2012: "dels seus llavis no ha sortit una paraula de retret per als que el van abandonar i sí moltes de comprensió i de suport per als que no es van comportar igual amb ell. Avui tots reconeixen els seus mèrits, almenys de llavis fora".

És veritat el que deia, excepció feta de separatistes i podemitas.