El risc del diagnòstic precoç

En psicologia i psiquiatria és fàcil diagnosticar, es pot fer en un parell de sessions. Només cal tenir una breu xerrada amb el pacient, potser amb els seus familiars, en què observarem el seu comportament. Després ha (n) contestar amb creus a les preguntes d'un qüestionari d'aquests que diuen objectius i en els quals mai s'ofereix la possibilitat de respondre "depèn". Amb aquestes dades vam acudir al manual diagnòstic DSM (al que popularment se li coneix com "la bíblia") que inclou centenars de trastorns, cadascun amb la seva llista de símptomes, et voilà!

Aquest diagnòstic, basat no en dades objectives sinó la interpretació personal de l'avaluador, condueix a un tractament suposadament eficaç que, per descomptat, se centra exclusivament en l'eliminació de la conducta (o el pensament o l'emoció) considerada dolenta o errònia. Es tracta d'un model calcat del que s'utilitza en medicina, però sense el rigor científic d'aquesta. O sigui, una dolenta, i de vegades contraproduent, còpia.

No sorprèn que molts quedin enlluernats per aquest saber pseudocientífic. Els proporciona tranquil·litat, una falsa seguretat personal davant l'incomprensible. Se'ls il·lumina la cara al comprovar que el comportament del pacient "quadra perfectament" amb tal o qual trastorn del manual diagnòstic. Assumpte tancat. Es conformen així amb un saber basat en el aparent que ni de lluny explica el cas en tota la seva complexitat.

En psicologia i altres disciplines afins convé tenir en compte que, sovint, el que sembla no és el que és. Si ens acontentem amb detectar i abordar el simptomàtic sense pensar què té això a veure amb la vida de la persona, és pràcticament segur que ens equivoquem.

La principal virtut que ha de tenir qui treballa amb els problemes psicològics de les persones és, per tant, la de saber esperar per no precipitar-se en el diagnòstic (que moltes vegades és del tot innecessari) i el tractament. Abans d'actuar convé concedir-se el temps necessari per pensar i comprendre bé el cas, per conèixer la persona i les seves circumstàncies.

Quan contemplem l'extrema primesa d'una adolescent, quan un adult ens explica que entra en pànic en pujar a un cotxe o quan observem que un nen no pot parar de moure i té moltes dificultats per concentrar-se, no hem d'abordar aquests fets com una cosa aliena a la subjectivitat del pacient que convé eradicar sense més com faria correctament un metge amb els símptomes d'una cistitis. Aquest pot localitzar sense cap dubte la malaltia que origina aquests símptomes i atacar-la directament. Nosaltres no.

Quantes vegades passa que a l'actuar segons l'esquema metge els símptomes psicològics es reforcen, resistint-se a ser vençuts. Si això és així és perquè no són signes d'una malaltia pròpiament dita, sinó d'una estructura psicològica, d'una personalitat incomparable. És a dir, que el símptoma psicològic no li passa a la persona, com la cistitis, sinó que ÉS de la persona, en forma part, està construït per ella. És per això que hem d'esperar a comprendre quin paper juga aquest comportament, pensament o sentiment en la vida del subjecte, quin sentit té per a ell. La febre no vol dir res més que alguna cosa no funciona bé en l'organisme. El símptoma psicològic diu moltíssim més, parla de la forma en la qual la persona veu el món i com interactua amb ell. Intentar arrencar-lo de soca-rel, sense escoltar-lo i comprendre-ho, és deixar a la persona nua, d'aquí la resistència a abandonar-lo.

He assistit a molts adolescents que semblaven psicòtics doncs presentaven un deliri perfectament estructurat ja molts altres la conducta era clarament la d'un psicòpata. He estat amb molts nens el comportament mostrava a les clares que eren casos de Trastorn per Dèficit d'Atenció amb (o sense) Hiperactivitat. Etcètera. Al voltant sempre hi ha hagut un adult angoixat (mestre, pare/mare ...) i, moltes vegades, un professional amb un diagnòstic a la mà basat únicament en el comportament de l'afectat. He intentat convèncer-los, no sempre amb èxit, que havíem d'esperar abans d'actuar, que calia investigar en quines circumstàncies viu el noi, quina ha estat la seva història i què té ell de dir del que li està passant. En moltes ocasions el diagnòstic i el tractament precoços no eren els adequats. Els símptomes eren la reacció a un conflicte personal i/o social que, un cop resolt, deixa de presentar-se o, almenys, ho fa en un grau que no condiciona la vida de la persona.

Recordo una professora que, preocupada, afirmava que el seu alumne de sis anys "era un TDAH". Dono fe que ho semblava. La psicòloga del centre havia passat els qüestionaris corresponents i els resultats eren evidents cenyint-se al manual, és clar. El nen va ser remès al neuropediatre qui va confirmar que el nen "era un TDAH" amb prevalença del comportament impulsiu i va prescriure un tractament a base d'estimulants (amfetamines). Aquests criteris i tractaments, sens dubte benintencionats, només estaven basats en el que es veia: en el comportament del nen i en la gràfica de l'electroencefalograma. Però al nen i als pares ningú els havia escoltat amb les oïdes destapats.

Hi ha un cert egoisme en aquesta precipitació diagnosticadora: posem-un nom al problema (TDAH) i un tractament (amfetamines) i ens quedarem tots tranquils per haver fet el correcte. És que no ha deixat el nen de moure, potser no presta ara molta més atenció, per ventura no es porta millor? Sí, és evident! Però, és que teniu en compte el pes subjectiu que té un diagnòstic etiquetador i els efectes adversos de la medicació; de cas està sent el nen que realment és o el que vosaltres voleu que sigui; de cas li heu escoltat sense assetjar amb preguntes sense sentit; de cas sabeu que el nen es bloqueja perquè la seva professora no para de cridar i exigir el que no pot fer; de cas sabeu que el seu avi al qual l'unia una estretíssima relació acaba de morir; de cas sabeu que el nen està gelós perquè la seva mare va a tenir un nadó en dos mesos; de cas sabeu que a casa no s'estan fent les coses com caldria per diferents circumstàncies dels pares; de cas podeu si més no contemplar la possibilitat que aquests factors ambientals poden influir poderosament en el comportament del nen?

Vaig tenir diverses entrevistes amb la psicòloga i la professora sense massa èxit. Vaig treballar amb el nen i els seus pares durant dos anys. En aquest temps va canviar de professor, un que s'ocupava més d'ell que dels seus símptomes. Gràcies a això li va bastant millor a l'escola (no treu excel·lents, no). És despistat, una mica brut i li va la marxa. És bona gent fins a la medul·la, vol als seus amics i és estimat per ells i cuida bé del seu germà petit que va camí de convertir-se en un altre terratrèmol. Mai ha pres les pastilles. Ha tingut la sort de tenir uns pares valents que ho volen i han sabut esperar sense deixar-se portar per la seva natural angoixa. Aquest nen no "és un TDAH". Es diu Héctor i és feliç.