Adaptar-se?

Quan a finals de la passada dècada va esclatar la bombolla immobiliària i va començar la crisi econòmica es va desencadenar una epidèmia d'una malaltia psiquiàtrica descoberta fa relativament poc.

Els Centres de Salut Mental van començar a rebre cada vegada més pacients que patien Trastorns Adaptatius en les seves diferents varietats; amb símptomes depressius, amb símptomes ansiosos, amb alteracions de la conducta o amb combinacions de dos o tres d'ells.

Ara bé, què és un trastorn adaptatiu?

El manual de classificació de les malalties mentals (DSM: Manual Diagnòstic i Estadístic de Malalties Mentals de l'Associació de Psiquiatria Nord-Amèrica) el defineix així:

A. L'aparició de símptomes emocionals o comportamentals en resposta a un estressant identificable té lloc dins dels 3 mesos següents a la presència del estressant.

B. Aquests símptomes o comportaments s'expressen, clínicament de la manera:

1. malestar major de l'esperable en resposta a l'estressant

2. deteriorament significatiu de l'activitat social o laboral (o acadèmica)

C. L'alteració relacionada amb l'estrès no compleix els criteris per a un altre trastorn específic i no constitueix una simple exacerbació d'un trastorn preexistent.

D. Els símptomes no responen a una reacció de dol.

E. Una vegada ha cessat l'estressant (o les seves conseqüències), els símptomes no persisteixen més de 6 mesos

Agut: si l'alteració dura menys de 6 mesos.

Crònic: si l'alteració dura 6 mesos o més.

La definició és confusa i esquemàtica però el que està clar és que obre la porta a considerar malalts psiquiàtrics a multitud de persones afectades per la crisi.

Les paraules claus són: estressant -una situació que es percep com a amenaçadora o de demanda incrementada-, símptomes, malestar major del que s'espera -Quant és l'esperable? - I deteriorament de l'activitat. És a dir que al subjecte li passa alguna cosa dolorosament impactant, es posa molt malament i deixa de fer les coses que feia habitualment.

El criteri E, a més, és extremadament equívoc i un punt trampós. Com saber si un cop cessat l'estressant els símptomes persistirien o no més de sis mesos quan el estressant no cessa? Perquè hi ha estressants que no cessen.

Hi ha molta gent que ara té més de 30 anys que va deixar d'estudiar per treballar en la construcció quan la mà d'obra era molt ben remunerada. Avui tenen una família, estan sense feina i no tenen la formació necessària per aspirar a llocs de treball en un altre sector.

També hi ha molts que van ser acomiadats més o menys a prop del final de la seva vida laboral que no tenen esperança cap -i poquíssimes possibilitats- d'aconseguir un nou treball. Com és lògic, això fa que se sentin atemorits davant la imminència d'un futur d'estretor quan no de misèria, que sentin el vertigen d'estar davant d'un abisme i molts d'ells literalment s'esfondren.

Sense cap dubte pateixen però ... es tracta d'un trastorn mental?

Fer un diagnòstic en base a uns criteris purament descriptius -el DSM pretén ser objectiu i ateórico- serveix per classificar i fer estadístiques. Però en introduir aquest patiment en el camp de la malaltia s'amaga el que els símptomes revelen sobre l'estat de les coses en la nostra societat.

Per a qui el treball és un pilar sobre el qual s'assenta la seva identitat i un baluard del seu valor, perdre-li fa sentir desvalorat i degrada la imatge que té de si mateix. Per aquest motiu, comença a fer símptomes: es deprimeix, es posa ansiós, pateix.

El metge de família ho percep i el deriva al psiquiatre "per a diagnòstic i tractament", i tornen a plantejar-se les preguntes: Quant és el "malestar esperable"? Quina és la vara de mesurar? Què passa, un altre cop, quan el "estressant" no cessa?

A les estretors pròpies de la situació de crisi, s'agrega el sofriment de sentir-se perdut, sense horitzó, devaluat. Es tracta veritablement d'una malaltia?

Si bé és cert que davant les situacions difícils hi ha més d'una manera de col·locar-se, en aquests anomenats trastorns adaptatius què està del costat del estressor i què del estressat? ¿És un malalt el que pateix les conseqüències de la transformació de l'estat del benestar en un campi qui pugui i no pot suportar?

Quan el problema està en la causa tant o més que en el que ho pateix, el psiquiatre pot fer molt poc. El metge, deien els clàssics, ha de guarir, si no pot curar alleujar i si també això és impossible, acompanyar. Però ... quin és la forma d'alleujar en aquests casos?

Els pacients consulten perquè pateixen. Molts d'ells són portats a la consulta pels seus cònjuges o pels seus fills en un veritable estat de xoc, atònits davant la duresa de la nova situació a la qual han estat llançats. Estan angoixats i no poden dormir. Considerar-los malalts és un abús, una manera d'amagar la desprotecció i el menyspreu imperant pels drets de les persones. Però encara que no sigui una veritable malaltia el sofriment és autèntic: estan deprimits i angoixats.

La prescripció de fàrmacs, en aquests casos, és una qüestió molt delicada. Com que no es tracta d'un problema rigorosament metge l'excés, en la intenció d'eliminar tots els símptomes, porta a anestesiar el pacient i aquest, conseqüentment, queda fixat en el lloc de malalt, si enfonsament.

Però no per no tractar-se d'una malaltia ha de renunciar a proporcionar alleujament. Els fàrmacs poden pal·liar l'ansietat i ajudar a dormir, col·laborant així a crear les condicions en què sigui possible una reflexió.

El més important, i el més difícil -sobretot en la sanitat pública de després de les retallades- és ajudar-lo, parlant, a trobar la manera-que per a cada un és diferent- de fer front a la situació sense esfondrar-se, sense tant patiment .

Ara, el que és adaptar-se ... fins on?