Efecte placebo

Hi ha pastilles que no tenen cap principi actiu, pastilles que no contenen ansiolítics, antipsicòtics, antidepressius... ni tan sols analgèsics. Estan fetes de talc, de sacarosa, de sal... res semblant a un fàrmac. Tot i no contenir cap fàrmac aquestes pastilles tenen el potencial d'alleujar el sofriment i, en determinades condicions, tenen un efecte terapèutic franc.

A aquest tipus de no medicaments se'ls diu placebo i a la seva particular forma de guarir, efecte placebo. Quan es fa un assaig clínic per comprovar si un fàrmac és o no efectiu, l'hi compara amb placebo. Es divideix la mostra (és a dir el grup de malalts que participarà de l'assaig) en dos subgrups. A un subgrup se li dóna el fàrmac i l'altre se li dóna placebo.

Les pastilles són iguals, de forma i de color, i ni els pacients ni els encarregats de dispensar el tractament saben si estan prenent o dispensant el fàrmac o el placebo. Un cop acabat l'estudi i objectivada la resposta al tractament (en psiquiatria per mitjà de test o d'escales el més fiables possible) es compara si entre la resposta al tractament d'un i altre grup hi ha una diferència estadísticament significativa i, si n'hi ha, es conclou en que el fàrmac és eficaç.

El curiós de tot és que en la majoria dels casos, almenys en el que a psiquiatria es refereix, ningú sembla interessar-se molt per la diferència, en general estadísticament significativa, entre no prendre res i prendre un placebo. I moltes vegades la diferència entre res i placebo és tanta com la que hi ha entre el placebo i el principi actiu, el fàrmac.

Tampoc s'intenta dilucidar, seguint els mateixos principis, quant de l'efecte del medicament pot atribuir-se al principi actiu i quant a l'efecte placebo.

O sigui que l'efecte placebo és el de prendre una pastilla que es creu útil per a alguna cosa i obtenir-ne un benefici: una millora o una curació, i això tot i que la pastilla no contingui cap tipus de medicament. Dit d'una altra manera, l'efecte placebo pot definir-se com la resposta d'un subjecte al fet de prendre una pastilla que se li ha prescrit.

Es tracta indubtablement d'una variant de la suggestió, no té res a veure amb la de la hipnosi: hi ha qui hipnotitza als animals però als animals el placebo no els diu ni piu. El placebo només suggestiona als humans.

La suggestió no té bona fama. Per exemple: per afirmar que l'homeopatia no funciona s'atribueixen els efectes benèfics que té sobre algunes persones a la suggestió, donant així per tancada la qüestió.

És lògic: la suggestió no és mesurable, no respon a protocols ni omple les arques de les farmacèutiques. Tampoc pot ser sotmesa als controls del sistema nacional de salut i requereix, per ser efectiva, que el metge pugui estar amb el pacient una mica més que els sis minuts que se li dediquen a cada visita en l'assistència primària o visitar-més de dos o tres vegades l'any, com passa actualment amb els especialistes.

No hi ha color: entre gastar els pressupostos de sanitat en medicaments o gastar-pagant més hores als professionals l'elecció es decanta pel primer. Respon a les pressions de la indústria farmacèutica i es pot controlar, des de la implantació de la recepta electrònica, pràcticament al cèntim.

Però... és més barat? ¿I si resultés que amb el bon ús de l'efecte placebo la despesa en fàrmacs baixés tant que compensés el que costa pagar als professionals?

És més sa? Segur que no: el placebo no té contraindicacions, no té efectes secundaris, no té interaccions, pot ser administrat a nens, gent gran i gestants sense cap problema, no s'ha de modificar la seva dosificació en casos d'insuficiència renal o hepàtica i si es produeix una ingesta excessiva, voluntària o involuntària, no dóna problemes: la distància entre la dosi terapèutica i la tòxica és infinita.

L'efecte benèfic d'una relació metge pacient en la qual preval la proximitat i la confiança fa que les prescripció de medicaments sigui moltíssim més baixa, quan no innecessària. El plus de l'efecte placebo fa als fàrmacs més efectius.

És clar que cal estar format per manejar i que per formar els metges en aquesta direcció seria necessari donar un gir important: alliberar-se de l'imperi de les farmacèutiques, confiar que la formació és més important que el control i, sobretot, abandonar la concepció cientificista imperant per la qual l'home és una màquina sense ànima.