Ha estat un cap de setmana regirat a la mal anomenada "família socialista", i dic mal anomenada perquè els temps que han esdevingut després de la dimissió / cessament de la seva ex secretari general ens fan pensar que els germans sociates, després de partir-se la cara en un parell de Comitès Federals, han deixat de mirar-se els uns als altres com ho feien abans amb intenció conciliadora.

Ara vivim dies molt amargs per a la unitat d'acció i mai des Suresnes s'havia palpat en l'ambient intern una sensació de ruptura tan evident o, si ho prefereixen els més doctes, d'escissió total i definitiva. Pel que sembla i ha dit Pedro Sánchez, només hi ha dues candidatures, la seva --que és segons les seves pròpies paraules, la del socialisme del segle XXI-- i la de l'andalusa Susana Díaz, que s'ha quedat ancorada en el recent però passat segle XX.

Davant semblant definició, tots els que ahir van omplir el míting de Madrid són els vells socialistes, més fossilitzats i pactistes que mai, mentre que els que van viatjar a València des de diferents punts d'Espanya amb autobús, més els nadius, constitueixen la flor i nata de la nova saba del PSOE, als quals la pèrfida gestora de Ferraz ha volgut eliminar de la faç de la terra. El bo de Patxi López no compta per a res en aquest repartiment cum laude del líder del No és No, perquè segons el seu màgic entendre, no té seguidors i més, sense pronunciar-ho, és un traïdor a la seva causa.

Amb semblant estratègia un, que és molt lerdo, fins acaba d'entendre el perquè Pedro Sánchez ha perdut gairebé tots els envits electorals als quals s'ha presentat, ja que la seva forma d'atraure les masses i fer amics és "insuperable", només comparable a aquell Fraga Iribarne dels set magnífics que es va creure "l'únic salvador de la pàtria espanyola" i va acabar triturat pels vots d'un principiant anomenat Adolfo Suárez, i també pels d'un jove socialista anomenat Felipe González; la resta se la van quedar els exiliats de Santiago Carrillo, el PNB i els ara independentistes de Jordi Pujol.

Fraga, com tots sabem, mai va arribar a ser elegit President del Govern i només la seva intel·ligent decisió de convertir-se en reina mare i tornar a la seva terra va fer possible que la seva vella formació, magníficament definida pel gran Forges com "Afananza Pandillar", es refundarà i passés a ser el Partit Popular, que amb un jove Aznar va arribar "per fi" al poder, no sense que abans Felipe González li donés una última rebolcada al PP, per després perdre en unes eleccions que els periodistes de llavors vam titular com "una dolça derrota ".

Avui tots sabem que l'única victòria que Pedro Sánchez ha obtingut és la que li va permetre ser secretari general del PSOE. Victòria que només va poder aconseguir perquè la que ell anomena ara candidata del socialisme del segle XX va instar els de la seva Federació andalusa a que li votessin massivament, i de pas convèncer a Rubalcaba, Felipe i alguns més, que ell era el candidat ideal per derrotar Rajoy, deixant enrere a un jove brillant i sociata anomenat Eduardo Madina --que era, en aquell temps, el que els que somiaven amb la renovació del PSOE havien col·locat en les enquestes en primera posició--.

Per pur sarcasme, avui aquest mateix jove ha apostat per la dona que no el va ajudar a ser secretari general i, de passada, ha dirigit la ponència política que serà la bíblia per la qual es guiïn tots els seus companys després de les primàries que van a celebrar-se el proper 21 de maig.

Si seguim recordant coses, una cosa sempre molt útil perquè l'entusiasme no s'ennuvoli la nostra raó, bo serà que tinguem present que els militants que per Sánchez són ja vells inservibles per a la causa socialista, caminen cap al futur amb una salut generacional molt superior als seus predecessors, ja que l'envelliment de la població i la letal emigració dels més joves ha fet per desgràcia possible que tots parlin ja de jubilacions als setanta anys i d'una esperança de vida que sobrepassaria amb escreix les vuitanta primaveres.

O sigui, per entendre'ns, que la generació de Felip i les dues que la van succeir van a seguir votant, mal que li pesi a Pedro Sánchez, no només en aquestes primàries, sinó almenys en un parell d'elles més, transformant a aquests "éssers desafortunats" en una veritable majoria, amb el que prendre'ls pel pito del sereno és només d'un geni que mai guanyarà unes eleccions democràtiques encara que sigui ell sol el candidat.

Així que, encara que als "pedristas" i als de Podem els sembli impossible que Susana Díaz pugui guanyar, jo segueixo amb la meva de que per primera vegada una dona serà la primera secretària del PSOE espanyol en tota la seva història, que ja toca. I si això es produeix seguirem tenint "família socialista", mentre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es donen al pic a la bancada de l'esquerra del segle XXI en companyia dels infiltrats del PC que, com han fet sempre, es quedaran amb l'embull tan aviat aquestes dues ments il·luminades defalleixin en el seu intent per aconseguir el poder.

Per aquell temps, el conte xinès que "Iceta el romà" li va llegir als seus companys de Ferraz, se sabrà era una bella història de les mil i una nits i que el de la seva neutralitat era una petita broma que els seus amics de joventut, el "grup dels lleons" van voler gastar-li a l'alcalde de Cornellà perquè donés el pas d'anar-se'n a l'acte de Madrid a donar suport a Susana Díaz, mentre els altres treballaven de valent per la causa del "no és no" per allò que ja vam escriure que als actuals dirigents de l'antic carrer Nicaragua ja no els agraden les Maries andaluses.

Com queden molts dies de campanya, ja tindrem temps d'explicar-ho de la famosa "escissió" o del que sigui menester, que en això de les primàries encara queden per escriure diversos i interessants capítols.