El que s'enregistra es perd

Lady Godiva és un personatge de llegenda que se situa al segle XI ia Coventry, a les Terres Mitjanes (Midlands) d'Anglaterra. Estava casada amb un poderós comte, a qui li va demanar que s'apiadés dels seus súbdits i alleugerís la seva gran càrrega fiscal. El marit la va desafiar i li va dir que satisfaria la seva petició si ella recorria la ciutat a lloms d'un cavall i nua, només coberta pels llargs cabells. Una humiliació eròtica per posar en conflicte la seva vergonya i la seva convicció. Ella va anteposar el benefici dels seus veïns i va complir la condició que li va imposar el seu bellaco espòs. En correspondència, els vilatans es van quedar a casa i es van tancar per no veure-la. Tots menys un sastre que no es va resistir a escodrinyar des d'una finestra la bellesa d'aquella dama generosa i magnificent. Aquest home va rebre el nom de 'Peeping Tom', i ha perdurat fins als nostres dies com a sinònim de tafaner.

Va donar títol també a una pel·lícula de Michael Powell, rodada el 1960 i que es va presentar a Espanya com El fotògraf del pànic. L'he tornat a veure. És la història d'un fotògraf d'artistes de varietats, un jove tímid i sense begudes alcohòliques, anomenat Mark. L?actor que el va representar va ser Karlheinz Böhm, fill d?un director d?orquestra i d?una cantant d?òpera. Sembla que va intentar ser pianista, però va desistir de l'afany i es va fer actor; s'ha dit que en la idea que fossin menys odioses les comparacions inevitables amb els seus progenitors destacats. Uns anys abans, Böhm havia interpretat el paper de Francesc Josep I d'Àustria a Sissi Emperatriz, el marit de la enlluernadora Romy Schneider, filla d'actors.

Tornant a la pel·lícula de Powell, el misteri envolta la vida d'aquell jove solitari que es dedica a fer fotos, que no es permet fer broma en cap ocasió i que, absort en la seva tasca, busca el vestigi d'uns ulls plens de vida, encara en un rostre deforme.

Helen, una veïna de 21 anys, s'encapritxa amb ell i persegueix conèixer-lo millor. Mark simpatitza amb ella, admira la seva franquesa i simplicitat, que el fan sentir confiat; a més a més, la seva presència li produeix il·lusió. La jove aconsegueix que li ensenyi filmacions seves de quan era petit, una enorme quantitat de pel·lícules conservades l'autor de les quals va ser el seu pare, un científic obsessionat amb les imatges fins a arribar al sadisme. Així, esbrinem que el gravava quan dormia o en el moment de despertar, llençant-li fins i tot un llangardaix a sobre per deixar constància de la seva reacció i del grau de por que patia. “Per què ho feia? -li pregunta la seva ingènua amiga- M'agradaria entendre què veig. Un llangardaix no és una mascota”.

El jove, turmentat pel seu record de nen, respon responent a Helen que no va gaudir d'un sol moment d'intimitat o d'espontaneïtat durant la seva infantesa. El seu pare estudiava el seu creixement a tota hora, fins i tot el va gravar al costat del fèretre de la seva mare, acomiadant-se'n. Una il·limitada i tràgica tortura paterna. Sis setmanes després, la seva mare va tenir una successora que compartia amb la seva parella aquella perversa i humiliant intrusió, aquell abuso atroç.

La mort com a sorda venjança, o com a compliment d'un maleït designi, apareix a tota la pel·lícula de forma contínua. Només l'actitud d'Helen permet acostar-nos al 'secret de Mark', un gravador compulsiu que entenia que l'instint és una cosa meravellosa, i lamentava que no es pogués gravar. La seva necessitat d'observar era patològica, la d'un voyeur, una pràctica que rep també el nom d'escoptofília (afició a mirar, en grec) en la conseqüent excitació sexual.

La proximitat amorosa de Helen fa possible al jove dir que la por és el més aterridor que existeix. Per això li suplica, ansiós i alterat per una invencible passió destructiva: “No surtis de la foscor”, perquè no la vol veure espantada. Què passa? Que això el porta de manera imparable a matar ia gravar el crim.

Pesarós i atordit, Mark proclamarà una frase a la qual caldria fer alguna volta, especialment avui que vivim saturats de fotos i vídeos: “Tot el que grabo acabo perdent-ho”.

En aquest cas, l'afecte amorós de la bèstia per la bella el duia a evitar enfocar-hi la seva passió malaltissa per gravar i destruir, era l'oportunitat de curar-se per a un crònic desesperat.