Entre un pes ploma i un altre pesat

L'escriptor Juan José Flores és geòleg de formació. Sap trobar geosinclinals, però també amb plecs i capes amagades de la vida humana. Aquesta vegada reuneix en una novel·la un pes pesant de la literatura, Jorge Luis Borges, i un pes ploma de la boxa dels anys 30 del segle XX, Josep Gironès. Succeeix una trobada fortuïta a la Ciutat Comtal, que Borges visita a propòsit del seu viatge a Madrid per rebre dels Reis el premi Cervantes, de l'any 1980. Gironès, un boxejador retirat, el fa de xofer en aquesta circumstància. Congenien i acaben gravant les seves animades converses. Per aquí va la trama del Combat interminable (Navona).

Parlem del menys conegut Josep Gironès, anomenat el crac de Gràcia (el barri barceloní), estava a la categoria de pesos ploma (aproximadament, entre 53 i 57 quilos de pes) i el 17 de febrer de 1935 pugnà pel títol mundial a la Monumental. Tenia 31 anys i no ho va poder conquistar. Ell i dos boxejadors amics van rebre el simpàtic qualificatiu dels Tres mosqueters de Gràcia . Els altres dos eren Francesc Ros, que amb només 20 anys va arribar a ser campió d'Espanya en pes wèlter (entre 63 i 66 quilos); va morir en un camp concentració de França. I Carles Flix, que amb 22 anys va arribar a campió d'Europa als pesos galls; era conegut com el bohemi o el matemàtic del ring , i al final de la Guerra Civil va morir afusellat al barceloní Camp de la Bota.

La meva ignorància sobre el món de la boxa és absoluta. Però se m'acut preguntar el perquè del nom de wélter. En anglès, welter significa confusió, remenat, mescolança. No ho entenc. El pes gall es denomina allò que en anglès es diu bantamweight, pes de gallets.

En tot cas, aquell temps passat va dotar de prestigi esportiu la lluita a cop de xut net entre homes de pes similar. Avui dia, la boxa va de capa caiguda i jo no tinc cap nostàlgia per això. S'explica en aquestes pàgines que, després de conèixer-lo, Borges va arribar a sentir un interès viu per la trajectòria de Gironès, per com sentia el seu ofici de púgil i per la manera peculiar de rememorar les seves vivències, per com manejava els seus sentiments. L'enyorança que sentia pel quadrilàter i per la glòria projectada en ell. Per què rellegia antigues cròniques dels seus combats i es recreava en imatges captades per màquines de fotografiar, i ja abandonades a les golfes de l'oblit.

Josep Joan i Gironès, aquest era el seu nom complet, esdevingué escorta de Lluís Companys, president de la Generalitat; no sé si per la casualitat d'un servei del cos de policia a què es va adscriure o per una lleialtat ideològica a prova de bomba. El cert és que un altre individu que es deia com Gironès, i que exercia la tortura a les txeques barcelonines contra els anomenats 'de dretes', va suplantar la personalitat del boxejador de Gràcia; es va apropiar de la fama, però no va ser descobert fins a trenta anys després d'acabada la guerra, gràcies a la tasca d'un periodista. De poc va servir. El mal que llancen la calúmnia i la injúria estava fet, el jove Gironès havia hagut de refugiar-se a Mèxic per salvar la pell. Si hagués caigut en mans franquistes, la seva vida no hauria valgut res i de ben segur hauria estat aniquilat pels irats amos del país.

El pànic és sempre el pitjor enemic en tota circumstància i lloc. Flores recrea la manera de fer de Gironès: Elegant, net i sense cops baixos, algú que sabia interpretar les baralles i no fa moviments innecessaris al ring. Però que també sap continuar com un autòmat a les hores baixes, com són les de besar la lona . Què fer amb la caiguda? "La cosa no és saber perdre, sinó saber caure". "Allà baix es pensava més a poc a poc, el temps transcorria d'una altra manera, encara que un no se n'adonés, encara que no ho semblés".

Abans de cada combat, Gironès prenia el rovell d'un ou cru barrejat amb xampany. Era un talismà per a ell. D'altra banda, a títol de curiositat, sembla que els gossos li produïen una por atàvica.

En una xarxa intrincada de miralls personals, el boxejador aquí recreat per Juanjo Flores, sentia que la seva vida havia estat “una successió de decisions equivocades, preses sempre perquè cadascuna era el mal menor o una fugida cap endavant”. Tot i això, la seva estela va produir a qui el va conèixer de prop un ressò xiuxiuejant que l'acompanyava en reviure el que havia passat al pati d'una escola o potser allò amb què s'havia somiat una vegada: protecció i seguretat.

Al fons de les escenes, el magne Borges contempla tot i sempre distant des del seu simpar aleph .