Memòria d'una retirada

En acabar el mes de setembre del 1982, fa quaranta anys, deu caps d'ETA politicomilitar van comunicar a cara descoberta la seva dissolució. Va ser el fruit de les negociacions que, dos anys abans, Adolfo Suárez va encarregar a Juan José Rosón, que va trobar a Mario Onaindia un immillorable interlocutor amb què compartir rigor mental en els plantejaments i la confiança.

No feia nou mesos que havia estat assassinat Carrero (i, amb ell, també José Luis Pérez Mogena i Juan Antonio Bueno Fernández, xofer i escorta, respectivament), quan es va perpetrar la matança de la Cafeteria Rolando, amb dotze morts i més de setanta ferits. Va ser obra d'ETA V Assemblea, que no la va reivindicar i que fins i tot la va endossar a l'extrema dreta. La veritat és que aquella barbàrie va motivar que al mes següent la banda terrorista s'escindís en dos: ETA militar i ETA politicomilitar. Va ser el 1974.

Fem comptes i sapiguem que el 95 per cent dels crims etarres van ser comesos en democràcia; no eren antifranquistes. L'ETA que es va dissoldre ara fa quaranta anys no va ser una ETA tova ni 'bona', encara que molts la percebessin així. Sembla que Arzalluz, cor de pedra, va maniobrar el 1982 perquè ETA-pm no abandonés la lluita armada. Es va produir llavors una nova escissió: els que es van negar a deixar de matar van passar a ser ETA-PM VIII Assemblea i, d'un en un, acabarien entrant a ETA militar, que –com ha assenyalat el coronel Luis Sordo-, sota la doctrina de la metralleta , es va permetre autoproclamar-se l'única defensora dels drets i llibertats dels bascos. Era l'apoteosi dels dements que anys després serien derrotats.

La reguera de dolor que aquestes bandes han deixat és inversament proporcional a l'assoliment dels objectius que proclamaven; una altra cosa és que l'assetjament i la intimidació exercits sobre els no nacionalistes hagi servit per a l'avenç d'un projecte polític i l'acorralament dels discrepants, cosa que encara passa.

Al conglomerat etarra no n'hi havia prou amb matar i trencar vides: va maltractar tot el que va poder, malaltissament. Alguns dels insults que feien servir, com 'txakurra' (gos) o 'txerrimutur' (morros de porc), evidencien la seva pròpia bestialització. Pobres gossos i porcs.

L'editorial Tecnos publica excel·lents llibres sobre aquest malson que tant ha afectat la ciutadania espanyola. Herois de la retirada , l'últim, està coordinat per Gaizka Fernández Soldevilla i Sara Hidalgo García d'Orellán. Analitza amb rigor la seva realitat i ret homenatge a la memòria de les víctimes dels etarres. Planteja el dany que cal reparar i l'impacte del dany que segueix sense reparar.

A l'amnistia del 1977 li succeiria cinc anys després una altra, encoberta i aplicada a l'ETA-PM que es batia en retirada, sense haver de reconèixer el dany ocasionat a tants éssers humans amb noms i cognoms. Al seu informe sobre el període 1970-1989, Global Terrorism Database -la base de dades del terrorisme global mantinguda per la universitat nord-americana de Maryland- recull 73.860 assassinats per actes terroristes a tot el planeta; d'ells, 4.774 van passar a Europa. Els països europeus amb més víctimes mortals: la Gran Bretanya (2.571), Espanya (835) i Itàlia (387).

Donaré dos exemples, del que no va arribar a passar i del que va passar: Al dirigent centrista Chus Viana, amic personal de Suárez, li van intentar tallar el pas quan sortia de Vitòria per agafar l'autopista a Bilbao, es va salvar perquè va agafar un altre camí . L?industrial Javier de Ybarra, alcalde de Bilbao durant el franquisme, va tenir menys sort. Va ser segrestat per un comando i es va exigir un rescat equivalent a uns 45 milions d'euros que la família no va poder reunir. Va aparèixer mort amb un tret al cap, tapats els ulls i amb les mans lligades a l'esquena. “Havia perdut 20 quilos i, d'acord amb l'autòpsia, tenia les parets de l'estómac gairebé enganxades, cosa que revelava que no havia estat alimentat. Els forenses van trobar restes d?herba que hauria ingerit per sobreviure”, explica María Jiménez Ramos.

Si no va equivocat en les xifres, entre l'octubre del 1983 i el febrer del 1986, el GAL va ocasionar, segrestos a part, 25 morts i 24 ferits. I, en la seva última actuació, el juliol del 1987, van matar un desertor del Servei Militar que no tenia res a veure amb ETA Juan Carlos García Goena; un altre nou i tràgic error d?aquella banda terrorista finançada pel Ministeri de l?Interior. Tots estan inclosos al primer memorial en línia que s'ha fet a Espanya sobre el terrorisme, el Mapa del Terror de COVITE: mapadelterror.com

Els nacionalistes heterodoxos d'Euskadiko Ezkerra (EE), que havien estat molt propers a ETA-PM, no van aconseguir consolidar un espai polític propi i la majoria van confluir al PSOE.