Consciència d'existir

Miquel Escudero

Unnamed

 

Hi ha qui distingeix entre vida i existència. D'aquesta darrera, el psiquiatre Robert Neurberger diu que no és un fenomen biològic, sinó una construcció psicològica que fem al llarg de la vida; ho explica al seu llibre Existir (Kairós).

 

El sentiment d'existir està en funció de les relacions que guardem i de la idea de dignitat i respecte que desenvolupem de nosaltres mateixos i que els altres ens manifestin. Neurberger corre a referir-se a la 'depressió', que ha de ser vista més com un símptoma que com una malaltia: “un símptoma que apareix quan un esdeveniment ha pertorbat la construcció del sentiment d'existir, desencadenant en aquestes persones un dubte sobre el seu dret a existir en aquest món”. Per això receptar antidepressius a l'ús, de manera automàtica, no és òptim. Per sortir del buit existencial i del patiment psíquic cal localitzar en primer lloc les raons de tal estat i, des d'aquest coneixement, recórrer a les teràpies més adequades.

 

Robert Neurberger parteix que el deprimit pot ser qualsevol de nosaltres. Segons les circumstàncies, tots ens podem arribar a sentir deprimits. Ell parla de les persones deprimides com de germans, i en destaca tres errors en la seva atenció i tractament. Són simplificacions habituals que, en desenfocar les vivències de cada persona, erren en la manera més convenient per tractar-les:

 

Voler aconseguir que el pacient recuperi un temperament equilibrat, quan hauria d'expressar ràbia pel que ha passat.

 

Més greu encara és prescriure automàticament un tractament enfocat al cos del pacient quan es tracta d'un problema existencial.

 

I el tercer és l'etiquetació immediata de suposades o dubtoses malalties, cosa que condueix amb facilitat a apartar el pacient dels altres éssers humans, ja que el marca o estigmatitza.

 

L'afició vulgar i desbocada per parlar en categories generals té efectes demolidors: tots els homes són, totes les dones són, tots els estrangers són... Així, tancats a tòpics i llocs comuns, es despersonalitza de forma estúpida i perjudicial. Neurberger advoca amb encert per retrobar una dignitat de pertinença.

 

La família és el primer grup de pertinença en el temps i el desenvolupament personal de cadascun dels membres requereix el respecte i el foment d'un àmbit d'intimitat. Amb el temps, és clar, es van superposant altres pertinences, i cada individu anirà adoptant de manera natural i ineludible nous costums que no són els habituals a la seva família d'origen. A més dels grups fraternals i de parella, caldria parlar dels grups ideològics.

 

D'aquests últims, Robert Neurberger alerta que confereixen al sentiment d'existir dels seus familiars un vincle amb el qual abandonen una part de la seva autonomia i de la llibertat de pensament; per descomptat, de manera variable. A canvi, es poden fondre (és la paraula adequada) amb un grup “sostingut i estructurat per certeses”. En el cas dels grups sectaris, “el sentiment d'existir sorgeix de la renúncia a tota mena de crítica ia qualsevol altra pertinença, fins i tot la familiar o la de parella”.

 

Quin és el grau de llibertat que l'individu gaudeix al llarg de la seva existència? Quanta intrusió està disposat a permetre a la seva vida, a costa de renunciar a la seva personalitat oa tenir criteris propis? Són preguntes vitals per a la salut mental de cada ésser humà.

 

L'objectiu a buscar, en tot cas, és la dignitat, i anar-ne a la salut. Cal incrementar i alliberar la capacitat de pensar per triar i enfrontar-se a les angoixes que ens embarguin.

 

Qui es presenta com a doctora Sam Akbar -una forma certament ampul·losa-, refereix a Estresiliente (Zenith) que l'error més gran que veu cometre la gent és intentar canviar de vida sense aprendre a gestionar els seus pensaments; una frase habitual per no dir aprendre a pensar millor i estar disposats a modificar les primeres avaluacions que fem. És evident que no ens hem de cansar de desactivar tòpics i activar la capacitat de percepció, cenyir-se als fets i saber prendre perspectives, assajant aquí i ara, amb atenció.

 

Tinc clar que el gran valor a què invocar és el de la idea de persona i que és decisiu tractar tots els éssers humans com les persones que són. I fer-ne un hàbit, tant és que amb prou feines hi hagi oportunitat o que no es deixin o no ens deixin. La consciència de ser persona és la que dóna dignitat en existir.

 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH