Jéssica Albiach se la juga al PSC

Mentre que el govern de Pedro Sánchez ja té garantit l'aprovació dels pressupostos després dels pactes que ja són coneguts, a Catalunya, l'executiu de Pere Aragonès ho té més complicat en no aconseguir els suports parlamentaris que necessiten després de la ruptura amb els seus ex socis de govern, Junts. Encara no hi ha prou vots per presentar-los al Parlament català.

Junts fins ara rebutja donar el seu suport als comptes del 2023. Tot i haver estat el llavors conseller, Jaume Giró , el responsable de la seva elaboració -consensuats amb ERC-, ara afirma que no són els seus. Les negociacions amb el PSC , almenys de cara a la galeria, sembla que no van per bon camí, no obstant, mai no es pot dir un 'no' rotund. Moltes vegades el que sembla impossible al final s'ha transformat en possible.

Els únics que de moment han dit sí després de negociacions amb l'equip de Pere Aragonés són els Comuns, que es veia venir que al final seria així. Aquest “triomf” de Jéssica Albiach ho ha venut de meravella als seus companys de formació. Fins i tot creu que també els seus votants. Són temps d'eleccions i tot s'hi val.

L'estratègia, equivocada, de qualsevol polític sol ser no defensar amb arguments les seves posicions, sinó atacar el contrari, que queda millor i porta menys feina. Això és el que ha fet la líder “parlamentària” del partit de Colau quan, després de l'acord, -amb foto inclosa-, amb el president català, aprofitant el Consell Nacional de Catalunya del seu partit celebrat dissabte passat, amb auditori rendit, donava "compte" superficialment de l'acord pressupostari aconseguit. La portaveu Albiach ho definia en aquests termes: "És un acord en què perd Endesa, en què perd Foment i en què perd Blackstone". Què és Blackstone? Doncs un fons de capital risc nord-americà especialitzat en operacions immobiliàries. Per si no n'hi hagués prou, per justificar el seu suport, ha incidit “que són els pressupostos que van en la línia de les necessitats que té un país”. I s?ha quedat mirant l?auditori que aplaudia les seves  afirmacions.Albiach,  estava encantada de conèixer-se. ¿S'ha tornat a la vella teoria que els empresaris són els enemics dels treballadors? Doncs sembla que és així, almenys per part del partit que “lidera” l'alcaldessa de Barcelona. Els empresaris, com altres sectors, tenen bona i mala gent, són generadors de feina i de riquesa per al país, no són els enemics a batre. Posar etiquetes als altres no és la millor manera de generar un bon clima. En aquesta situació de confrontació que s'ha generat tots hi surten perdent, segur. És patronal CCOO? Perquè si no és així, com és possible que, com altres sindicats anomenats de classe, estiguin acomiadant treballadors, sense indemnització, perquè no poden pujar salaris? Així és.
 

Els vots dels Comuns no són suficients per a l'aprovació dels Pressupostos al Parlament, cal que bé Junts o el PSC s'avinguin a votar-los. En aquesta situació, per desacreditar els socialistes, aquest diumenge, al diari del Gran d'Espanya, declarava que veu el PSC “més a prop de Foment que del Govern de coalició de Pedro Sánchez” . Unes declaracions que evidentment no han assegut gens bé els afectats. Es tracta de desqualificar per treure rèdit electoral: ells són responsables i donen suport als pressupostos, mentre que els altres són els dolents. És una vella història coneguda, l'argúcia de la qual no ha canviat amb el temps. Deia un dels més grans directors de tots els temps, Wilder Billy, que “algunes persones només piquen l'ullet per poder apuntar millor”.