La Vanguardia, El Nacional i El Diario.es, “tres amics” del poder

Diuen que Déu els cria i malgrat les diferències que en molts casos semblen irreconciliables, els diners els ajunten. Així es podria qualificar la investigació i publicació conjunta de tres diaris: La Vanguardia, El Nacional i Eldiario.es sobre l'Operació Catalunya i en què amb documents oficials -tots tres tenien els mateixos- volen demostrar que el llavors president Mariano Rajoy estava al tant de les operacions del seu ministre d?interior, Jorge Fernández Díaz de posar en marxa l?Operació Catalunya, el setembre del 2012. Una notícia del trio periodístic que ha sorprès propis i estranys per la conjunció de tres diaris molt diferents i per l?oportunitat de publicar-ho ara. Casualitat? No. Deia el gran Jaume Perich que “la penicil·lina es va descobrir per casualitat, el Napalm no”.

Què tenen en comú els tres diaris? Com a mínim dues coses: el poder i els diners. Aquest darrer és el motor que regeix aquests mitjans que necessiten molts milions per tirar endavant. Es presten al que calgui. Ells ho venen com un servei al país descobrint casos de corrupció erigint-se en els veritables defensors de la llibertat, la transparència i la investigació. En realitat, el que fan senzillament és servir de correu de transmissió dels seus respectius amos polítics amb el vistiplau dels seus editors.

La Vanguardia sempre ha estat al servei del poder establert: de dretes, esquerres, o el que calgui. Només cal mirar les hemeroteques. Fins i tot va arribar a coquetejar obertament amb l'independentisme, a l'etapa de Pepe –ara José Antich- va ser sens dubte la més escandalosa. Aquesta deriva va portar el comte a convidar Pepe que marxés, no sense les seves queixes, però el van fer fora sense contemplacions. Així que Antich els va prometre venjar-se. Amb tots els seus contactes i amb prou diners per finançar-lo, crec el seu propi diari, El Nacional, corretja de transmissió del seu cap, Carles Puigdemont. Ha aconseguit diners d'una part de l'entorn empresarial lligat a l'independentisme. En aquests anys de vida del seu diari no s'ha oblidat de la gran puntada de peu rebuda pel grup Godó. Per això, no s'entén gaire que ara vagin junts, encara que sigui només en aquest moment. S?entén en clau d?estratègia política conjunta del govern de Pedro Sánchez i de Carles Puigdemont que han aconseguit posar-los d?acord puntualment, de moment.

Els monàrquics estan que trinen amb el Comte per aquesta “aliança” amb el Nacional, que ha emprès una campanya contra la monarquia espanyola i cada dia publica una notícia per anar desgastant. És el seu objectiu en tots aquests anys. Ho entén el comte? Se'l tira a l'esquena.

A Pepe Antich el sentit de l'agraïment li dura fins al mateix moment que no en pot treure més profit. ¿Com és possible que l'acusi Rajoy i especialment Jorge Fernández Díaz, el seu mentor davant Aznar perquè el nomenessin director de la Vanguardia, a qui va accedir llevant-li el lloc a Joan Tapias, protegit dels socialistes? És possible, se'l coneix com el camaleó, sinó que li vaig preguntar entre altres a Durán Lleida oa José Zaragoza, gran amic personal amb qui ha compartit sopars, dinars i més i unes vacances junts. Deia el gran Perich que “els amics són per a les ocasions, excepte en determinats cercles politicoeconòmics, en què les ocasions són per als amics”.

Què dir del Diario.es? Protegit del govern socialista i amb magnífiques relacions amb Yolanda Díaz –abans amb Pablo esglésies fins que van tallar peres– és un dels privilegiats amb les subvencions directes i publicitàries, sempre a disposició dels seus protectors. Això sí, van d'independents per la vida, donant lliçons. fins i tot en les seves intervencions a les tertúlies.

Que la classe política en general sabia perfectament el que estava passant al PP, amb Fernández Díaz o amb altres casos sí, però van callar perquè tots tenen a les motxilles més d'una pedra guardada. Hi ha cap partit que no hagi estat investigat per algun tema? Si és que no, que ho diguin, però la percepció és que no. Ara del que es tracta és de distreure el personal amb aquestes informacions i picar el PP. Les maniobres en la foscor -ho fan tots- no m'agraden i el refrany “la millor defensa és un atac”, tampoc no ho defenso, encara que s'apliqui massa sovint. No estic defensant el PP, que es defensin ells solets, però sí que és cert que aquest episodi és dels que em molesta i no solc aplicar allò de “gos no menja gos”. Aquests temps ja han passat i els periodistes no som intocables.

La publicació conjunta de la “investigació” del Cas Catalunya als tres diaris -per cert Antich va liquidar l'equip de recerca de la Vanguardia en la seva etapa de director- posa de manifest que massa vegades els mitjans es presten a jugar un paper que no és el que li pertoca: corretja de transmissió i no servei a la ciutadania, amb un joc poc gratificant. Qui els ha donat documents oficials que se suposen que estan guardats i ben guardats? Al final, com diu un refrany popular: “No es pot demanar peres a l'om”.