Un cinema italià sense fronteres

El règim feixista va durar a Itàlia uns vint anys. Parlem del cinema d'aquesta època, coneguda com el 'vintenni' negre. Una indústria vista com una arma de propaganda i manipulació ideològica molt preuada. Es van fomentar guions amb una visió arcàdica d'Itàlia. En canvi i per dir-ho tot, en aquell cinema escapista van ser destacables el treball artesanal, la qualitat fotogràfica i l'escenografia. En la seva Historia del cine (Alianza), prologada per Román Gubern, José Antonio Sánchez Noriega subratlla del feixisme (en el seu sentit genuí) "l'educació estètica i ètica de les masses i la divulgació dels principis filosòfics i polítics, per la qual cosa pren com a model a la Unió Soviètica". Encara que es digui el contrari, res deixa d'estar relacionat amb la resta.

En aquell període es va fundar 'Cinecittà', que va arribar a ser la major indústria cinematogràfica d'Europa; el 1942 en va produir més de cent pel·lícules.

Vittorio Mussolini, fill del Duce, va dirigir la revista Cinema. I el 1934 es va fundar una Direcció General de Cinematografia per controlar, segons s'anunciava obertament, "sense possibilitat d'evasió, totes les activitats del cinema, amb l'autoritat, competència i mitjans necessaris per a regular, inspirar, dirigir i, quan fos necessari, premiar o castigar totes les iniciatives i tots els resultats en l'àmbit de la cinematografia italiana". Cal  definir-se com a feixista per signar un paràgraf com l'anterior, o fer-ho efectiu? No, en absolut. L'experiència indica el contrari; només cal cinisme i determinació, no tenir escrúpols i ser antiliberals.

La selecció de fets i la filtració de la memòria impedeixen el record absolutament objectiu.

Parlant de la seva memorable pel·lícula Amarcord (1973), Federico Fellini va proclamar que: "La memòria és un mateix que està conreant, incubant, mimant i transformant contínuament una cosa que creu li ha succeït en certa manera".

Un esdeveniment enorme del cinema italià va ser el neorealisme. Com va ser possible? Com es va deixar enrere el dirigisme polític? Rodatges en barris populars, mirada cap a la realitat, drames amb elements humorístics, actors no professionals. Però amb directors i guionistes de la talla i personalitat de Roberto Rossellini, Vittorio de Sica, Cesare Zavattini, Luchino Visconti o Giusseppe de Santis. Aclarir-nos sobre aquesta qüestió podria ajudar-nos a alçar el vol del nostre cinema.