L'aposta de la col·lisió

Llicenciada en Periodisme i en Polítiques, Lola García és directora adjunta de La Vanguardia. Ha publicat 'El naufragio' (Península), una crònica sobre 'la deconstrucció del somni independentista'. El seu grau d'informació és insòlitament elevat. No m'interessa tant assenyalar aquí les trobades descrits de l'Astut amb Pérez dels Cobos, president del TC, en un convent, com subratllar algunes frases de l'autora que em semblen determinants en un quadre que no admet equidistàncies seráficas. El Parlament va viure jornades en què va enfonsar la seva reputació, especialment "els dies 6 i 7 de setembre passaran a la història de Catalunya com a jornades ignominioses per les seves institucions". El contingut de la Llei de Transitorietat Jurídica "estableix un evident submissió del poder judicial a l'executiu". Una aberració contra la democràcia liberal que, de forma suïcida i incomprensible, no es destaca prou. Sembla inversemblant.

Hi va haver instruccions precises i inequívoques d'escalfar al màxim les manifestacions. L'ara o mai. El vot de la teva vida. Només cal atrevir-se. Solucions dràstiques sense costos i amb somriures. Fer veure que tot estava a punt per seguir el "mandat del carrer".

Fins poc abans de l''envestida final', molts no es van assabentar del que estava esclatant: David Madí, tramoista del procés, presidia el consell assessor d'Endesa a Catalunya. I Carles Viver Pi-Sunyer, vicepresident del TC entre 1992 i 2001 facilitava sense fer soroll l'arquitectura jurídica dels passos a seguir. Amb Mas i amb ells dos, l'independentisme va deixar de ser una cosa d'uns pocs radicals; les plaques tectòniques portaven anys molt estimulades. Es va disparar la passió per la pompa; com a mostra, un botó: després de signar la convocatòria del 9N, Mas va enviar immediatament al Museu d'Història la ploma que havia fet servir. Teatre i fanfàrria. I cap Estat brindava suport als secessionistes.

Mas va fer un pas al costat i va consentir el xantatge. Van posar al seu lloc a Puigdemont, a qui ell no coneixia i que no va ser el seu titella. Un cúmul de recels i desconfiances entre els separatistes es va unir a la creença que l'Estat no s'atreviria a intervenir. Malament aconsellats i confiats segons el seu orgull supremacista. "Junqueras mai parla amb sinceritat quan hi ha més d'una persona davant. Només si la conversa és cara a cara, en privat. I no sempre". Quina tropa!