Galdós i un fi malandrí

Malandrí és una paraula en desús, qui la coneix? Silenci. Però vol dir traïdor, bergant, menyspreable per mentider. Tot això ho és Juanito Santa Cruz, un dels protagonistes de la novel·la de Benito Pérez Galdós 'Fortunata y Jacinta', publicada el 1887, quan el seu autor tenia 44 anys; Santa Cruz era amant esporàdic de la primera i espòs de la segona. El tal Juanito era universitari, tenia dues carreres i era "molt ben plantat ia més molt simpàtic, d'aquests homes que es recomanen amb la seva figura abans de captivar amb el seu tracte". El seu amor propi, descriu Galdós, li governava més que la consciència. Tot ell era comèdia i "voler ser home reflexiu"; es tenia per una gran persona.

Fortunata, per la seva banda, podria descriure's amb aquests dos paràgrafs; ens permetran copsar la seva zona més vulnerable davant l'encant del depredador Santa Creu: "Tenia por no menjar amb prou finor i revelar massa la seva escassa educació. La por de semblar ordinària era causa de que les paraules s'aturessin en els seus llavis en el moment de ser pronunciades". Així mateix, "el seu aire de modèstia, el seu encongiment, que era el millor signe de la consciència de la seva inferioritat, feien en aquell instant veritable tipus de dona de poble, que per incidència es troba mà a mà amb les persones de classe superior".

La por de semblar ordinària i la consciència de la seva inferioritat. Això segueix passant avui dia, o és més aviat a l'inrevés?

De fet, el mequetrefe Juanito es feia amb la ingenuïtat que desplegava la noia, la tenia així sentimentalment 'ben agafada'. Després d'abandonar-la capritxosament en un parell d'ocasions, hi haurà una tercera i última oportunitat per seduir quan Fortunata va una mica més equilibrada, serena i tranquil·la. Així, desproveït de tot respecte i consideració cap a ella, el senyoret encerta a explotar la seva necessitat afectiva: "Reconec que vals molt més que jo, com a cor, però molt més. Sóc al costat teu molt poca cosa, nena negra. No sé què tens en aquests condemnats ulls. Et caminen dins d'ells totes les aurores de la glòria celestial i totes les flames de l'infern... Vulgues-me, encara que no m'ho mereixo".

Tot acabarà com el rosari de l'aurora i el tipus acabarà assaborint el buit de la vida, ser ningú davant Jacinta.