Mercedes Vilanova, catedràtica d'Història Contemporània, va escriure fa un parell d'anys La palabra y el poder, un llibre singular que és un calaix de sastre d'emocions on l'autora assaja amb els rayicos de la seva ànima. Ara acaba de posar-li una postdata amb un altre títol: El mago y la reina (Carena). Es tracta d'una narració on persegueix mostrar el seu anhel de transformar i refer la seva pròpia història. En favor de causes perdudes, Carolina (el seu alter ego) esbossa camins per trobar fonts orals i superar la invisibilitat de les majories.

Baixa a coves submarines i pretén gaudir la transparència de l'aigua i la manera de surar. Cerca mirades d'il·lusió i fantasia que transmetin elegància al seu rostre i al seu gest. L'empeny l'anhel de retrobar l''alegria de pertinença' que va experimentar de nena i que vol reviure per sentir un paradís perdut; és a dir, reconciliar-se amb un món que estimava amb passió i donar amb una baula perduda per ser feliç. Als 8 anys va saber que volia ser una dona benvolguda, amb un intent de fugida per conèixer el món i separar-se dels seus.

La narració prossegueix de manera confusa però intensa. En el fons, batega l'afany de desclassar per 'ser'. La radicalment trista relació amb la seva mare, de la qual no se sap estimada. Abraçar-se a un peix com qui abraça la vida i sentir la plenitud de l'ésser. En aquesta metàfora de la vida, on: "l'invisible és un tresor que portem dins, està en cada cèl·lula i en cap. A l'agafar-ho perds", enmig d'un torrent d'emocions i sentiments purs amb haver de tornar a qui vam ser i vam haver de ser, el que no vam saber fer. Amb fermesa, confia que tot és possible de nou, fins i tot trobar un aliviador 'mag peix' (mag per conèixer els senders de l'univers, peix per néixer en l'aigua).

Escolta i atén consells com aquests: "en lloc de furgar en les teves arrels, busca't a miralls d'altres", ja que el tu està en el reflex, més enllà de la il·lusió de la realitat. O "abans d'emprendre res, ordena teu passat", ja que rememorar no és recordar, sinó curar ferides, exposar-les al sol, deixar que cicatritzin i després oblidar-les.

Inquieta i esgotada, Carolina es va enfrontar de forma tortuosa a la seva solitud. Paraules que van trastocar els pilars de la seva consciència i li van fer notar la lleugeresa de la seva condició. Les culpes i la necessitat de redimir es van esfumar. I conclou que el paradís és l'amistat.