Terenci i un ranci august

El 1999, tretze anys justos després d'obtenir el premi Planeta, un 'consagrat' Terenci Moix va publicar l'article 'La costosa dictablanda de Pujol'; un títol eloqüent. Aquests dies, ha caigut de rebot a les meves mans i no puc per menys que referir-me a ell. Ho va publicar 'El País', dirigit llavors pel periodista guipuscoà Jesús Ceberio.

Sense pèls a la llengua, Terenci ironitzava sobre els "rampells de totalitarisme" que se li escapaven al 'August'; "Malgrat les seves aparences de simpàtic botiguer", "amant de la pompa" i un "autobombo insultant". Els partidaris del exhonorable, que van pujar a un poder d'aparença imparable, "saben com servir a l'ortodòxia pujolista agredint als seus contraris amb anatemes que degeneren en el menyspreu sistemàtic, quan no en la persecució".

El bó de Terenci Moix no exagerava en absolut. El temps li ha donat més raó, si cap. Des de llavors, fa vint anys, no ha deixat de créixer l'altivesa nacionalista i l'assetjament als dissidents, fins i tot als tebis; amb socialistes i populars mirant a un altre costat, quan els convenia al seu curt termini.

Prosseguia l'escriptor barceloní: "com a resultat de les seves crítiques, l'oposició va ser titllada de anticatalana. Que no sé si és el mateix que antipujolista; però, la veritat, esbrinar ja no em treu la son ".

A Terenci li quedaven tres anys i mig de vida, però havia desistit a enredar-se en logomàquies, com mostra aquesta última frase on tira la tovallola (davant la continuada tàctica de "identificar Catalunya amb la seva bonica persona").

Felipe González havia deixat la Moncloa el 1996, on s'havia instal·lat José María Aznar (orgullós del seu Pacte del Majestic).

Em sembla que per Terenci, el pitjor era comprovar la inutilitat d'oposar-se al pujolisme i al que d'ell es derivés: "vivim en els dominis d'un silenci concertat. Pujolandia esdevé una vasta congregació de muts". I seguia: "Pujol no controla únicament TV3, la televisió de Catalunya, on apareix amb la mateixa, descarada, assiduïtat que ho feia Franco al llegendari No-Do"; el control dels mitjans de comunicació, premsa i ràdio, era asfixiant i "sempre amb els diners del contribuent i sense abandonar mai el demagògic missatge que tot es fa per la pàtria". Dit en 1999.