divendres, 21 de febrer de 2020

'El dolor': un dietari de Margarite Duras portat al teatre

Joan Colás

Les adaptacions de les novel·les al teatre són freqüents. Bé perquè s'ha perdut la confiança en que la gent li pugui interessar un text expressament pensat per al teatre, o perquè els programadors no creuen que s'escrigui bon teatre sense haver de recórrer als clàssics. Vés a saber. Un reflexiona en això mentre veu 'El dolor', l'obra que representa Ariadna Gil dirigida per Lurdes Barba al TNC i que es basa en un dietari de l'escriptora Margarite Duras.


ARIADNA GIL EL DOLOR TNC


Un dietari no és una novel·la i tampoc és teatre. Però Barba i Gil es llancen al buit, especialment Gil. L'actriu se'ns presenta primer a través de la seva pròpia veu en off fins que apareix en escena, en una mena de búnquer i comença a recitar el text escrit per la Dures. Els pensaments durs, crus i dolorosos de l'escriptora, que el 1945 va escriure els seus pensaments davant del final de la Segona Guerra Mundial mentre esperava al seu estimat i patia per la seva (im) possible arribada, és impactant i en la posada en escena s'acompanya amb unes poques projeccions al fons de l'escenari i alguns efectes de so.


Ariadna Gil es defensa i surt ben parada. Aquesta nova trobada de l'actriu amb el teatre li està donant els seus fruits, és capaç de transmetre aquest pesar que viu la protagonista i se la veu patir de veritat. Gil s'aparta del monòleg comú i transita per l'escenari però l'únic que pot fer passats uns minuts és recitar el text i les idees de Dures amb delicadesa. La posada en escena, sòbria, acompanya en un primer moments, però passats uns minuts es revela insuficient en una obra de tan sols una hora i deu minuts on l'espectador escolta un gran text, entén i sent el que viu el personatge, però passa l'obra i ja no s'emociona, ja només escolta el text de Duras.


I no és culpa de l'actriu, ni del text. Molt menys del text. Però un dels trets que ha fet reconeguda a Margarite Duras no és tant el que compta, sinó com ho explica, com ho escriu. La mètrica de les seves paraules, la seva puntuació, la seva sequedat, el buidatge del text de tot el superflu. I transferir tot això al teatre no només és gairebé impossible sinó que queda diluït en la posada en escena si no s'aposta, de veritat, en reconvertir el text. En partir d'aquest gran dietari per fer una altra cosa, no tan sols recitar-lo.


Així i l'obra és potent. Gil aconsegueix modular la seva veu i no elevar el to i portar-lo fins l'histrionisme, un risc possible amb un text que parla d'un mal tan greu. I això també és per la direcció, perquè està acompanyada d'un escenari que ajuda l'espectador a endinsar-se en aquest búnquer, en aquest dolor, encara que no acabi sentint el mateix mal de Dures. Perquè al final, el que s'ha vist, és text. Text narrat.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH