Berenson i un aire carregat de perfum

Ja fa 60 anys de la mort de Bernard Berenson, que va ser assessor cotitzadíssim del marxant Lord Duveen i que sabia molt d'art. Va estudiar a Harvard i posteriorment es va fer nord-americà. Ja septuagenari va publicar un llibre de confidències (molt relatives), titulat 'Apunts per a un autoretrat' (Elba) i que presenta aspectes ressenyables.

Ell, reticent a la xerrameca, confessava que havia nascut per parlar i no per escriure. No obstant això, va declarar: "Em sento a escriure amb la sensació que tinc molt a dir, tot allò que ha anat llampada en la meva ment passiva i adormida durant el matí". Berenson partia que ningú sap de manera precisa tot el que vol expressar. I declarava que més que pensar en el lector, ell tendia a soliloqui.

Quina opinió tenia Berenson dels seus semblants? D'una banda, ja de vell deia viure, més que en la seva pròpia pell, en les persones, els llibres (amb una avidesa desmesurada per la lectura), les obres d'arts i el paisatge (així, sense més distinció). D'altra banda, en plena Segona Guerra Mundial afirmava que seguíem estant "tan a prop de matar per menjar que són poques les persones en el continent europeu que desaproven sincerament l'atac d'un país a un altre, l'assassinat d'un nombre adequat dels seus habitants, l'apropiació dels seus béns i l'esclavització de la resta". I ja en acabar la brutal contesa, observava que érem més conscients que mai dels perills que amenacen i que estàvem més ansiosos que mai per evitar-los. Calia, doncs, desplegar els nostres dons amb energia i fermesa, amb intel·ligència i sentit humanitari, sempre sense por.

Jo destacaria una observació que feia de passada, a preguntar-se com es va propagar 'la bogeria del cas Dreyfus', que va esclatar a França quan Berenson tenia 29 anys d'edat (i acabava d'escriure el llibre 'Els pintors venecians del Renaixement'). El deplorava que a cap francès se li consentís usar la raó per considerar els fets en si mateixos, sinó que s'exigien pronunciaments rampells i contundents.

Berenson evocava que en la seva infantesa va experimentar la sensació d'èxtasi quan se sentia feliç a l'aire lliure, un aire carregat de perfum. Ell gaudia més de les obres d'art (en qualsevol de les seves formes) si aconseguia sentir alhora integrant del conjunt ia part d'ell. D'aquesta manera, fent-pintor, podia trobar més bellesa al món natural de la que un altre podia descobrir-lo en les seves composicions.