Després d'aquesta pandèmia haurien de canviar algunes coses

Estem patint una situació que ningú podia imaginar més enllà d'algunes pel·lícules de ciència ficció. I en primer lloc voldria destacar el comportament col·lectiu, fonamentalment solidari i compromès de la immensa majoria de la població, però sense oblidar autèntiques irresponsabilitats que superen les 300.000 denúncies per saltar-se el confinament, moltes a les portes dels caps de setmana, amb l'agreujant en aquests casos es tracta de famílies tractant d'anar-se'n a segones residències. Però què exemple li estan donant als seus fills, que són la generació que ha de pilotar el futur d'aquest país?

Però hi ha coses que han de canviar inajornablement després d'aquesta pandèmia. Està bé repetir que aquest no és moment de crítiques sinó de fer pinya i ja arribarà el temps de retre comptes. D'acord, jo també crec fora de lloc alguns comportaments al respecte, i hi haurà ocasió de veure on han estat els errors, la improvisació, les contradiccions, fins i tot el desconeixement d'instruments propis de l'Estat com la Central de Compres del Ministeri d'Hisenda que molt segurament ens hauria estalviat algun episodi vergonyós, i demanar responsabilitats per això. Però vaja per davant que no tot és justificable. Puc entendre que un ministre o un president de govern no sàpiguen d'això, i de fet vistos els estudis dels que formen el gabinet de crisi és més que previsible, però no és admissible que després del que ens gastem en tècnics i assessors aquests no estiguin a l'alçada. No vaig a qüestionar el currículum dels experts que diàriament ens ofereixen xifres i previsions sobre corba i escaig, el que si qüestiono és la seva independència. De veritat, no pot ser que amb el bagatge que tenen a les seves esquenes arribin a dir certes coses i a justificar determinats comportaments si no és per mantenir el lloc que tenen. Perquè a Espanya tots els organismes tècnics, estratègics o científics en lloc d'estar fortament professionalitzats estan polititzats i dirigits pels millor col·locats en cada moment amb uns, amb altres o amb tots dos, per sobre del seu currículum.

I això els porta no només a empassar-gripaus, segurament en contra del seu propi criteri, sinó a intentar fer-nos-empassar a tots. Però és que a més d'aquests tècnics tenim al regiment d'assessors que orbiten al voltant dels càrrecs públics i que solen estar copats per "cunyats" (permeteu-me incloure en aquest concepte a tota mena de parents, amics i persones properes), a militants de partit ja aquelles persones a les que se'ls deu el favor d'haver aconseguit arribar al lloc a què d'una altra manera hauria estat gairebé impossible fer-ho. I tot aquest sistema, generalitzat en tots els nivells de l'Administració i en totes les administracions, és el que fa que aquests llocs acabin ocupats per agraïts en lloc de per funcionaris altament qualificats (que existeixen en tots els nivells de l'Administració i en totes les administracions), que ja cobren de l'erari públic, als quals entre tots hem invertit per donar-los la formació que tenen o completar la que ja portaven de fora, i que compten amb els coneixements i la capacitat no només suficient sinó en la majoria dels casos molt superior per exercir aquestes assessories, evitant així la influència sobre els mateixos per part dels polítics.

I acaba de saltar un altre escàndol. La guerra dels Diputats per la donació de les seves dietes. Però quan canviarà la seva regulació? És urgent que Ses Senyories se sotmetin al mateix control que la resta de càrrecs i empleats públics on les dietes han de ser per a desplaçaments efectius i documentalment justificats, no com en el cas de diputats i senadors on se'ls abona una quantitat fixa, amb independència de que les Cambres estiguin funcionant o no, com és el cas actual. I la seva justificació és que encara que no vagin a Madrid segueixen tenint despeses, ja que la majoria d'ells paguen pisos a la capital d'Espanya per pernoctar quan han d'anar a "treballar", com si la resta d'espanyols, inclosos els que per culpa del coronavirus han perdut la feina o els que han quedat sotmesos a un ERTO, no tinguessin també de fer front a pagaments a final de mes.

I han perdut els seus emoluments o, si més no, se'ls ha rebaixat un 30%, sent bastant més baixos que els dels seus representants, que cada vegada empatitzen menys amb els qui haurien de representar. I tota aquesta polseguera només per les dietes ja que més enllà d'algunes propostes testimonials i fetes amb la boca petita a cap se li ha ocorregut solidaritzar-se amb aquests treballadors (ja no diguem amb els autònoms) i baixar-se el sou. I això per què ?, doncs perquè estem davant una generació de diputats i senadors que, en la seva major part, no tenen vida fora de la política, havent-se convertit en autèntics professionals d'ella, la qual cosa és altament negatiu per a la funció que han de exercir, perquè la necessitat d'haver de pagar les despeses d'un nivell de vida a què fora de la política no podrien ni imaginar haver arribat els fa aferrar als seus llocs i als seus escons al preu que sigui. Per això crec que aquí també hi hauria d'haver un altre canvi urgent: el de l'estat de càrrec públic de manera que quedin limitats els mandats tant de representació com de govern (dos casos) de manera que tot el que es dediqui a la política ho faci per vocació i no per professió, sabent que no té futur en ella més enllà d'una dotzena d'anys, com a màxim.

Si quan tornem a sortir al carrer i a fer vida mitjà normal tot això quedi en una bronca política per justificar (uns) el sou de govern i (altres) el d'oposició i, a més de dedicar més recursos a sanitat i a R+D+i, no introdueixen canvis en el funcionament dels òrgans tècnics, científics i estratègics de l'Administració per blindar la seva independència i objectivitat; no es canvia la concepció d'assessors posant en valor l'excel·lència i el coneixement; o no es posen mesures per evitar la professionalització de la política, no haurem après res. I llavors Quina Déu ens agafi confessats!