Ordre i afecte a l'aula

Llegeixo un informe sobre alumnes i professors de secundària, el seu autor li confereix el caràcter de 'urgent', un SOS entre desesperat i trasbalsat. A 'Devaluación continua' (Tusquets), el professor Andreu Navarra afirma que "ensenyar, avui, és resistir". I es pregunta si és inevitable que la pràctica totalitat dels ensenyants hagi de "aguantar vexacions i insults", repetides faltes de respecte i agressions verbals.

Les males condicions amb què es desenvolupen les classes són reflex d'una severa i contagiosa angoixa social. La salut mental a les llars, afirma, no deixa d'empitjorar. No se sap guardar silenci ni prestar atenció; la qual camina als llimbs. Aquestes pàgines mostren un horitzó desolador sense pal·liatius. Impera un nihilisme pràctic, basat en la mandra i al 'no em dóna la gana'.

Navarra denuncia que "la infantilització ambiental ha iniciat l'abordatge de les institucions acadèmiques", de manera que es produeix aquesta paradoxa: "S'obliga els professors a entretenir els seus alumnes convertint-los en bons ciutadans, sense ensenyar-los res. Intentar construir persones cultes, professionals savis i competents, sembla el reflex de mentalitats antigues o reaccionàries. El que es porta és que ningú sàpiga res, que ningú sigui autònom".

D'aquesta manera, mancats de lèxic i de capacitat de raonar amb contundència davant les complexes realitats de la vida, no hi ha defensa possible. Al costat d'un rotund menyspreu del talent, falta maduresa, autocontrol i perseverança. ¿I què passa amb els millors alumnes ?: són "els més desmotivats. Perquè no troben un espai en un ambient tan mediocre ". No es pot deixar de denunciar que les disciplines humanístiques estan desmantellades. El més greu, assenyala, és que ja no es comprèn cap text, "ni utilitari ni literari". Oblidem-nos, afirma, de l'esbombat fracàs escolar. El que prima és un analfabetisme funcional, font de tota mena de fanatisme.

I, no obstant, el que més agrada als alumnes és un profe "que repeteix el que faci falta, que mostra dedicació i comprensió, que escolta i que es nota que sap". Així mateix, "a molts professors no se'ls fa cas a classe perquè no mostren que és obligatori (o inevitable) que els facin cas". Potser és aquesta l'única i improbable esperança que ens quedi: ordre i afecte a l'aula. Nostàlgia...