Roberto, dibuixant i sentidor polític

Gràcies a editors com Guillermo Escolar, podem accedir a autors oblidats com és el cas de Roberto Gómez, un caricaturista madrileny nascut el 1897 (i mort a Montevideo, el 1965). Xerrades de cafè sobre la guerra civil espanyola, publicades el 1937, recull la seva contribució periodística a la rereguarda americana: cops 'directes al fetge' dels franquistes, deia. Ell sabia que no era un literat sinó un dibuixant per a qui tot aquell que tingués alguna cosa a dir, havia de dir-ho i de la millor manera possible.

'Roberto' es definia com "un espanyol que va néixer senyoret ia qui el destí, sent molt jove, li va fer deixar de ser-ho". Deia sentir «una infinita pietat pel que pateix i calla" i "un infinit menyspreu pel qual oprimeix i mana". Potser, deia, les injustícies no s'eliminin mai, "sense que això vulgui dir que no hagin de ser eliminades". Hi havia col·laborat en el setmanari d'humor Gutiérrez (1927-1934).

Va dedicar aquest llibre als homes lliures del món, als que desitjava 'salut i fe', s'entén en la victòria. Al maig de 1937 confessava no pertànyer a cap partit, però callava seus ideals per no haver de enfrontar-los en aquell moment als dels seus 'germans': "vaig sostenir i sostindré sempre que hi ha d'haver silenci a la rereguarda i que la seva tasca ha de ser de sacrifici, d'entrega absoluta i sense reserva al servei dels qui, en primera línia, estan guanyat la guerra i han de guanyar la revolució". Un to bel·licós, simple, emotiu de què l'ésser humà mai s'acaba de desprendre.

Al·ludia al sentit cavernícola de la vida que les dretes intentaven restaurar. I deia que el feixisme no és un ideari, sinó un programa d'acció, de manera que "s'és feixista per temperament, no per idees" i que es neix feixista com es neix amb una tara. Es podria llavors deixar de ser-ho, tal com ell va deixar de ser 'senyoret'?

Roberto enaltia a Lorca, perquè 'va sentir amb el poble' tot i no preocupar la política. Atacava als intel·lectuals que van portar al poble cap a la política per després abandonar-; per a ell era el cas d'Unamuno i Baroja. Salvava Ossorio i Gallardo, "un home de dretes, dretes d'idees, no d'interessos".

No admetia neutralitat: "O amb aquest poble que amb la seva sang està escrivint el futur d'Espanya, o davant d'ell". Aquesta frase, enfonsada en trampes, em desassossega.