Maalouf i el camí de la raó

L'any passat, Amin Maalouf va publicar 'El naufragi de les civilitzacions' (Aliança ed.), Un assaig d'amor pel futur intercultural d'Orient i Occident, només possible amb l'ús de la raó i amb el rebuig del verí de la identitat que exclou.

La humanitat es metamorfoseja davant dels nostres ulls, ens diu l'escriptor libanès, i hem de tallar la 'invalidesa mental' que impedeix veure a les persones més enllà del seu color o aparença, del seu accent o cognom.

Les polítiques condicionen el nostre desenvolupament social, de vegades són fatals i els seus perjudicis duradors. Recordem que Egipte es va desfer de el poder otomà cap a 1805, que el 1869 es va obrir el canal de Suez i no va trigar a caure en mans britàniques, fins que el 1922 es va establir la monarquia. El 1936, els britànics van forçar un tractat per tenir tropes al Canal. Tres anys després de la derrota àrab davant d'Israel, el Parlament egipci va derogar de manera unilateral aquest tractat (octubre de 1951) i va exigir als anglesos retirar-se.

Compte Maalouf que Churchill va autoritzar que les seves tropes assaltessin els edificis de la policia egípcia, en Ismailía. Va ser el divendres 25 de gener de 1952: "una batalla en tota regla que va durar diverses hores i el saldo van ser més de quaranta morts egipcis i un centenar de ferits". Va estendre la ràbia pel país. A l'endemà, els carrers del Caire es van anar omplint de manifestants que van començar a destrossar ia incendiar empreses britàniques. Després, es va passar a el saqueig de bars, cinemes, grans magatzems d'estil europeu; es van donar alguns linxaments. "A l'acabar el dia, el balanç va ser de prop de trenta morts, més de cinc-cents ferits i prop de mil edificis incendiats. Sis mesos després, uns oficials van enderrocar a rei Faruk ", un monarca jove que encarnava la corrupció a Egipte.

Aquells successos van suposar "la sentència de mort de l'Egipte cosmopolita i liberal". Adéu al pluralisme ia la llibertat de premsa; per relatives que fossin, existien. La decisió de Churchill va tenir un efecte devastador. L'heroi anglès davant els nazis també va influir, compta Maalouf, en el cop d'Estat que el 1953 va derrocar a el primer ministre iranià Mosaddeq, per reclamar majors ingressos del petroli. En ambdós casos emergiria el pitjor. L'interès entossudit i sense escrúpols pel guany immediata, acaba per produir efectes negatius imprevisibles.