Juliana d'Avinyó

En el seu inoblidable relat Els Idus de març, l'exquisit escriptor nord-americà Thornton Wilder va escriure una frase que podríem traduir d'aquesta manera: tenir el teu cos empresonat és amarg, però tenir la teva ment empresonada és pitjor. L'alliberament dels homes i dels pobles passa pel descàrrec de prejudicis i supersticions, i per fer-se càrrec de la complexitat de la realitat passada i present. En aquesta tasca és fonamental disposar de bons historiadors (seriosos i dignes de crèdit), però també de la nostra particular curiositat.

Llegeixo amb sorpresa i gust una biografia que la historiadora Rosa Mª Alabrús acaba de publicar: Juliana Morell (Arpegi). La professora Alabrús és una investigadora sensata i rigorosa que es documenta a consciència. Fins llegir-la no tenia notícia d'aquest personatge. El llibre es subtitula: 'De nena prodigi a mestra de les emocions'.

Juliana Morell va néixer a Barcelona, en 1594 (al carrer de la Cendra, molt a prop del que avui és el Mercat de Sant Antoni). Tenia 5 anys quan el seu pare, Juan Antonio Morell, va fugir a França per un tèrbol assumpte amb la Justícia. Un any després, va recollir la seva filla de el monestir de Montesión on l'havia deixat en un lloc segur, i van viatjar per Europa. La nena era un portent d'intel·ligència i va ser entrenada a fons pel seu pare en diferents disciplines (filosofia, teologia, jurisprudència), així com en el coneixement de llengües i d'instruments musicals, com el llaüt i el clavicèmbal. Va fer de Juliana una atracció de fira amb què guanyar riquesa i reputació; Lope de Vega es referiria a ella en un poema. El seu nivell cultural era extraordinari i va suposar un desafiament als cànons de l'època sobre que les dones no tenien capacitats intel·lectuals per a ser escoltades.

Amb quinze anys es va fer novícia a França (Avinyó), contra la voluntat del seu pare que volia casar-la. El convent li significava un refugi i un relatiu espai de llibertat, també en el cas d'altres dones davant de situacions de conflicte domèstic. Cansada o farta de el rol que li assignava el seu pare, va renunciar a l'exhibició de el coneixement. I va intentar deixar enrere el seu passat de nena excepcional. Ho va fer a partir d'una vocació religiosa autèntica i mitjançant el silenci i la meditació. Escriuria: "No ha de sentir feliç de manar amb autoritat, sinó servir amb caritat". Es va afanyar en l'exercici de la paciència i la discreció, i en assistir als necessitats. Va tenir un paper actiu en la 'recatolització' de França després de les interminables i punyents guerres de religió: va destensar el conflicte entre Reforma i Contrareforma, va fer un esforç de superació raonable del misticisme. Va ser consistent en la humilitat de "no ressaltar mai la raó pròpia", a evitar les paraules altisonants i l'altivesa en el tracte, i en procurar no fer mal als altres, sinó en instruir-amb senzillesa.

Cal assenyalar el context històric: qui seria Enrique IV (Henri IV) va obtenir la corona de Navarra amb 18 anys d'edat, pocs mesos després es va produir la matança de sant Bartomeu (1572) contra els hugonots. I després abjurar de la seva protestantisme a 1593, amb la cèlebre frase de 'París bé val una missa', es va fer amb la corona de França. Va néixer llavors Juliana Morell. Enric IV seria assassinat en 1610 per un extremista catòlic i li succeiria en el tron francès el seu fill Lluís XIII. En 1619, aquest rei donaria permís a Juliana per publicar la seva traducció de l' 'Tractat de la Vida espiritual de Sant Vicent Ferrer', de el llatí al francès. Ja en 1637 publicaria els 'Exercicis espirituals sobre l'eternitat', de lectura obligada per als seus novícies.

La dominica Juliana Morell guardava una estreta relació amb jesuïtes i carmelites; també sant Francesc de Sales va tenir un gran predicament sobre ella. La rectitud i el pragmatisme de la monja barcelonina (que es va referir a la seva ciutat natal com "una de les principals ciutats de el regne d'Aragó") la van apartar de qualsevol lobby eclesiàstic i sectarisme. El seu cercle de relacions va ser molt influent: Ana d'Àustria, mare de Lluís XIV; Madame Acarie (tres filles carmelites i un fill jesuïta), que va ser fonamental per introduir el Carmel a França. O Bérulle, confessor d'Enrique IV i primer de Acarie, que va aconseguir les conversions del protestant Pierre Coton -qui es va fer jesuïta- i de Carlota de la Trémouille, segona esposa d'un líder hugonot que havia sobreviscut a la nit de sant Bartomeu.

Juliana va morir en 1653 i, tot i el seu extraordinari carisma, no se li va atorgar la beatitud eclesiàstica. Dos segles després, la Renaixença la va reivindicar i el Paranimf de la Universitat de Barcelona incorporaria seu nom. Es pot dir que, en la pràctica, Juliana Morell va formar part del que Fréderic Schaub ha anomenat 'La França espanyola'. Tan gran va poder ser la influència espanyola al país veí que l'historiador francès Ernest Lavissier (1842-1922) va arribar a considerar que Lluís XIV va ser un rei més espanyol que francès.