L'arquitectura en escorç

Santiago Calatrava a solia dir-nos amb vehemència als seus col·laboradors 'planta, alçat i secció!, planta, alçat i secció! Volia deixar clar que l'èxit d'un projecte arquitectònic estava fonamentalment basat en la bona definició i la seva conjugació d'aquestes tres vistes. I res més.

Poca gent sap que Santiago Calatrava va passar per l'estudi de Fernando Higueras per aprendre quan era molt jove. Possiblement va arribar a la conclusió de la importància de l'expressió gràfica en l'arquitectura al veure la meravella de plans que es feien al despatx de Figueres.

Fernando Higueras va ser com un arquitecte renaixentista al segle XX. Un artista total. I un arquitecte formidable. Sent ja premi nacional d'arquitectura el 1960 pel seu edifici de l'Institut del Patrimoni Històric Espanyol, més conegut per la corona d'espines, Andrés Segovia li va dir que es deixés de ximpleries amb l'arquitectura i es dediqués a la guitarra. Hi ha per internet composicions seves, interpretades per ell mateix, encara que sense necessitat de buscar-les es pot un fer idea de com tocava la guitarra. També va ser Premi Nacional de Belles Arts el 1954. Ja amb divuit anys dibuixava unes aquarel·les que mostraven una maduresa inusual.

En la seva arquitectura eren també els seus dibuixos els que enamoraven tant als seus clients com a altres professionals. Una preciosa secció, extrapolada del projecte de la casa que Higueras va dissenyar per a Lucio Muñoz a Torrelodones, és la que va enamorar a l'equip de Architectus, el major despatx d'arquitectes d'Australasia, que dissenyava un col·legi públic a Nova Zelanda fa un parell d'anys. I així la van adoptar, sense ells saber-ho. El col·legi està construït i amb això es pot dir que fins a les antípodes d'Espanya hi ha un tribut a Fernando Higueras en la seva forma de veure l'arquitectura.

Potser es pugui comparar la idea de secció a Higueras amb la d'escorç a Ortega. Vocable aquest d'escorç que té un curiós aire arquitectònic. Però més curiós és que aquesta secció, aquest escorç arquitectònic espanyol, es prengués com a propi a Nova Zelanda. Si deia Ortega que "la realitat no pot ser mirada sinó des del punt de vista que cadascú ocupa, fatalment, en l'univers", i que "el punt de vista no pot fingir-se", sembla que en aquest cas la fatalitat va ser superada i l'"altre" punt de vista va ser adoptat.

Hi ha qui pot pensar que el fet que una manera espanyola de veure l'arquitectura s'adoptés a Nova Zelanda hauria d'enorgullir als espanyols. Altres potser pensen, com jo, que a qui hauria d'enorgullir és als que han estat capaços d'adoptar el punt de vista d'altres.