Els llestos útils

Des del segle XX és coneguda l'expressió 'tontos útils', correspon a algú ignorant del profit que altres trauran amb tot afany del seu procedir i de la seva actitud, i que li tenen per 'company de viatge' per als seus interessos.

Especialment, s'aplica en política, per assenyalar a idealistes o confosos que no adverteixen l'engranatge que connecta les accions que es van desenvolupant amb la seva participació, ni el sentit principal de les jugades que produeixen.

No es parla, en canvi, dels 'llestos útils'. Cínics que es desfan de principis i aprofiten les ofertes dels que fins llavors havien estat els seus adversaris; tant per guanyar diners, com per tenir reconeixement social o de cas venjar-se. Es neguen a si mateixos, però tant se val: tot es disfressa i res importa. És també un fenomen molt freqüent en el món de la política.

Un exemple d'aquests 'llestos' és el periodista Alfons Quintà (va ser advocat i jutge suplent), que es va suïcidar fa quatre anys després d'assassinar la seva parella. L'assagista Jordi Amat (filòleg i crític literari) li ha dedicat una biografia destripadora: 'El fill de l'xofer' (Tusquets). Nascut a Figueres, Quintà va ser el fill únic dels seus pares. Era maldestre en els seus estudis i estava acostumat a aconseguir endolls. Era aficionat a fer gamberrades i, alhora, a acumular odis i ressentiments.

El seu pare, se'ns diu, era un senzill comercial del tèxtil que va entrar en el cercle de confiança de l'historiador Vicens Vives i de Josep Pla, els ajudava fent-los encàrrecs de diversos tipus, es va arribar a ocupar de l'agenda de l'escriptor i els portava a el seu cotxe particular a on fes falta.

Al ensayisya Jordi Amat li dedica una biografia "destripadora" a l'periodista Alfons Quintà

La coba rebuda per aquestes figures va estimular la seva dedicació a elles que va anteposar de manera absoluta a la d'estar amb la seva dona i fill. Aquest, amb 16 anys, va arribar a fer xantatge a Pla: "Espero que aquesta carta defineixi exactament i per sempre les nostres futures relacions", li va dir amb inusitada fredor i audàcia; 1 bellaquería consentida.

Quintà havia après molt aviat a treure partit, sense cap escrúpol, de la informació de la xarxa en què estava. El noi va saber ampliar l'àmbit de relacions influents i la megalomania va omplir el seu cor. Col·laborador de l'agència Associated Press, corresponsal de The New York Times a Barcelona, escriurà al Tele / eXprés i en molts altres llocs.

Es va fer un periodista d'èxit i va publicar a El País, des del primer número, el 1976, i seria el seu delegat a Barcelona. El 1980 escrivia articles demolidors contra Pujol, pel cas Banca Catalana. Cebrián li va demanar que parés, interessat en no quedar malament amb el recent elegit president de la Generalitat. Quintà no va aconseguir encapçalar l'edició catalana d'El País, diari molt temut per Pujol. Aquest, savi comprador en els mitjans de comunicació, no va trigar a telefonar i convidar-lo a menjar. Amb unes poques paraules, Pujol resoldria aquell problema. L'enemic acèrrim del pujolisme va passar d'un dia a un altre a ser el seu esbirro, va entrar al seu servei i es va convertir en un 'punt útil'.

Tot estava clar i res calia recalcar. Quintà deixaria de ficar-se amb els tripijocs de Banca Catalana i passaria a ser l'organitzador i primer director de TV3; sota el control de Lluís Prenafeta, mà dreta de l'amo. A Quintà li costaria ben poc posar-se a parlar de el procés de "reconstrucció nacional recuperació plena i total de la nostra identitat cultural i lingüística". Va fitxar per la porta gran, es va habituar a gastar quantitats desorbitades ja que se li consentissin seus assetjaments i abusos laborals.

El 1984, va esclatar el cas Banca Catalana amb la querella contra Pujol; un mes després que aquest aconseguís la seva primera majoria absoluta. La maquinària propagandística de televisió, ràdio i premsa parlaria de persecució i atac a les institucions catalanes. Es va imposar aquest marc mental i es va mobilitzar els confosos espectadors; també a el Centre Andalús i a el Bisbat. Així seguim, fins a la data.

A les irades manifestacions subsegüents (uns pocs milers de persones, res a veure amb el que vindria molts anys després) es destacaven lemes com "Felipe V-1714, Franco-1939, Felipe González-1984". Però també es corejava, res espontàniament: "Català sí, bilingüisme no". A l'poc, amb la missió complerta, Quintà va ser acomiadat (vuit milions d'indemnització), ara no 'necessitava' revoltar-se.

A l'acabar 1986, la querella contra Pujol va quedar sobreseguda. "L'advocat Piqué Vidal crida a Prenafeta. Pot confirmar ja que vint-i-dels quaranta-un jutges votaran en contra del processament. Molts d'ells ni s'han llegit el sumari ", diu Amat sense voler anar més lluny. No es va deixar indagar el que va passar amb aquests jutges i el nacionalisme es va assegurar la seva hegemonia social fins al dia d'avui.

A l' 'llest útil' se li va encarregar després organitzar un diari contra la insubmisa La Vanguardia. Va aparèixer el 1990. Cinquanta dies després, Quintà era acomiadat amb una indemnització de 50 milions de pessetes.