Com guanyar amics?

Josep Pla va arribar a dir que la força de la pensada a Catalunya era "fluixa i precària", va ser a propòsit d'un pensador català a qui veia anti convencional, fascinat pel pintoresquisme i que va ser tingut, deia, per un poca-solta. Dalí, en canvi, ho valorava: li va dedicar un monument a l'entrada del seu museu de Figueres i d'ell va escriure que "era, és i serà l'emperador trajà de la filosofia". Es tracta del barceloní Francesc Pujols (1882-1962), quinze anys més gran que Pla i vint-i-dos més que Dalí.

Sent molt jove, Pujols va publicar un llibre de poesia que li va prologar Joan Maragall. El 1918, va escriure un llarg i profús assaig amb el títol 'Concepte general de la Ciència Catalana', una de les frases ha donat molt que parlar per l'estupor que produeix. Pujols creia amb fervor en la missió que Catalunya tenia assignada en el cosmos; una missió sublim, és clar. Cometia l'error comú d'interpretar les identitats nacionals com si fossin monòlits. Per a ell hi havia una sola catalanitat i aquesta consisteix en posar-se en el punt just de les coses. Situava a Catalunya en paral·lel a la grandesa de les antigues Grècia i Roma, mentre que reverenciava al poble d'Israel, "que va ser el més gran de la Terra".

La lectura d'algunes de les pàgines de l'esmentat assaig permet disposar d'un test ràpid i fiable del contagi que puguem tenir d'un virus que ens desconnecta de la realitat i ens deixa fora de lloc. En efecte, Pujols volia fer comprendre que "Catalunya és l'únic poble de la terra que camina pel camí de la veritat sense apartar-se mai d'ell", és el camí català el que fa de Catalunya, insistia, la pàtria de la raó; d'ella hauria de venir el triomf de la raó que l'esperava a la humanitat. Aclapara mida deliri de grandesa, un entusiasme que empeny amb força a la mofa.

senyera @ep

Batega en el seu escrit l'ansietat que ningú miri als catalans, com a tals, amb indiferència. I si bé, diu, no tots els catalans són raonables, "un home de qualsevol país pot defensar Catalunya com si fos la seva pròpia pàtria", ja que és la nació més raonable que hi hagi.

No obstant això, matisa que "per arribar al coneixement de la veritat no és suficient amb tenir una intel·ligència genial, tampoc n'hi ha prou amb ser català, sinó que són necessàries les dues coses alhora i amb la condició d'adaptar la intel·ligència a la realitat que és el més difícil ". Totes aquestes línies són al·lucinants, comprendran vostès que un vulgui amagar perquè no li esquitxin, ni li puguin identificar com a coresponsable d'aquesta demència. Es dirà que és tan burda que resulta inofensiva. No ho crec així, i sense entrar en comparacions amb altres classes de desordres i trastorns, niar errors d'aquesta categoria no pot engendrar res positiu i desitjable.

La frase que els vaig anunciar està al final del llibre en qüestió. Pujols estava convençut que els estrangers acabarien reconeixent els catalans com compatriotes de la veritat, i que al donar-li la mà "els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran assecar els ulls amb el mocador i ser català equivaldrà a tenir les despeses pagades allà on vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent els tingui a casa seva o els pagui la fonda, que és el millor regal que es pot fer als catalans quan viatgem i, per descomptat, valdrà més ésser català que milionari i com les aparences enganyen encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers vegin un català creuran que és un savi i que porta a la mà la veritat , per la qual cosa quan Catalunya es vegi reina i senyora del món, serà tanta la nostra fama i l'admiració que tots ens tinguin, que hi haurà molts catalans que per modèstia no s'atreviran a dir que ho són i es faran passar per estrangers".

Sí, una patètica òpera bufa, un narcisisme sorprenent, audaç i insuportable. Es dirà que aquestes idees avui són absolutament minoritàries, sí, en efecte, però també ho van deure ser en el seu moment, el 1918, i les veig significatives d'un malestar.

Pujols no mirava per sobre de l'espatlla als altres, però la seva creença té un fil de continuïtat amb el present supremacisme maniàticament hispanòfob. Aquesta murga és molt pesada, però hi és. I per això comprenc que un amic meu amb solera catalana prefereixi anomenar-se barceloní abans que català. No ho fa per modèstia, com aquell orat, admirat per Dalí, presumeix que algun dia havia de passar, sinó per vergonya a ser confós amb els usurpadors de la realitat, golafres que neguen la bellesa accessible si no porta el seu segell; o, en tot cas, no vacil·len a inventar la història al seu favor.