El rescat de l'univers mut

S'ha anomenat pintura metafísica a un moviment artístic de principis del segle XX, dedicat a explorar la vida interior del subconscient respecte als objectes quotidians o domèstics. La realitat il·lògica però versemblant d'uns somnis pintats. Va ser fundat per Giorgio de Chirico. Hi van participar, entre d'altres, el futurista Carlo Carrà i Giorgio Morandi, un dels artistes italians més importants del segle passat.

Giorgio Morandi @wikipedia

Pintor i gravador, Morandi va buscar un camí personal i es va lliurar als dessitjos del vulgar, a analitzar la realitat callada d'espais, volums i llocs familiars, estructurant-los des de la seva perspectiva. Així arribaria a ser interpretat com a 'director artístic de naturaleses mortes'. Els seus humils bodegons, exposats fora de la seva funció, revelen una altra consistència de les coses i inspiren una estranya intensitat vital. D'aquesta manera, en acabar per reconèixer allò que no mereixia la nostra atenció, obtenen un insòlit protagonisme que deixa empremta, el que ens permet apreciar una bellesa de cap manera esperada. L'ull expert que mira una cara i busca trobar la marca dels seus sentiments reals.

Llegeixo que Federico Fellini el va homenatjar a La Dolce Vita, amb algunes de les seves pintures, però no les tinc ara presents. Res no és més abstracte que el món visible, mentre ressona la festiva música de Nino Rota. Giorgio Morandi va aconseguir convèncer els seus pares perquè el deixessin estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya; tenia 19 anys quan va morir el pare. I allí va arribar a ser durant una cambra de segle catedràtic de gravat. Sempre instal·lat a casa seva familiar de la bolonyesa via Fondazza, amb les seves germanes i la seva mare, es va afanyar a captar “les coses que mai al seu interior van ser conscients del seu ésser”. Són paraules del professor de la Universitat de Roma Luigi Magnani, que, bon admirador i amic seu, va escriure un llibre on va reflexionar sobre la seva obra: 'Mi Morandi' (Elba).

A la Vila dei Capolavori, a pocs quilòmetres de la ciutat de Parma, Magnani (col·leccionista d'obres de Tiziano, Tiepolo, Rubens i Van Dyck, Cézanne, Monet i Renoir, entre d'altres) va establir el 1977 la Fundació Magnani-Rocca, oberta al públic des del 1990. D'ella ha dit Stefano Raffi que conté: “un museu de l'ànima i de les ànimes”, on les pintures dels grans mestres, des de Dürer fins a Goya, “dignes dels museus més importants del món, juntament amb un mobiliari antic i rar, parlen de si mateixes i de la vida dels qui les van reunir i van custodiar en dialèctica formal”.

En qualsevol art l'assumpte és saber veure i ser conscients que “l'incomprensible no deixa de ser”. Magnani mostrava el seu respecte i admiració per Morandi, moderat i ferm en la liberalitat, amb voluntat d'expressar allò inexpressable, sense torbar-se davant del misteri, amb la disciplina del silenci i la discreció, res en excés. "Ric d'aquesta pobresa que alleuja l'ànim de tota preocupació".

Perdut en la solitud de l'univers mut, Morandi tenia entre els seus guies espirituals Pascal i Leopardi. I seguia Goethe en la seva idea d'entendre la geometria com a òrgan que fa possible aconseguir els secrets de la naturalesa.

Magnani ha recollit en aquest volum les cartes que Morandi li va dirigir durant vint anys, des del 1942 fins a la seva mort el 1964. Res de particular ofereixen, són parces i estrictament domèstiques. El 1950 feia saber a Magnani el gran duel que havia colpejat a la seva família: “La vida de la nostra mare es va apagar el 18 del corrent. Podeu imaginar-vos el nostre estat d'ànim. No li dic més, estimat Magnani”. Set anys després, li comunica estar molt cansat, que no pot més, que “no aspiro a res més que a una mica de pau necessària, indispensable a la meva feina”. L'any següent, a la seva habitual cortesia afegeix alguna satisfacció: “No tinc paraules per expressar-li l'alegria de rebre la bellíssima miniatura llombarda. La guardaré com a or en drap”. Però sempre expressava angoixa. Així, en una de les últimes cartes li confessa: “Em sento molt molt cansat. Espero poder recuperar-me a la muntanya. Els anys cada vegada són més. D'aquí uns dies seran seixanta-nou. Aviat escalaré els setanta”.

Per a Magnani, la seva serenitat de paraula procedia de la puresa de la seva ment. Ho veia lliure de les coses mundanes i al·ludia a l'admiració que guardava cap a sant Francesc d'Assís i les seves Floretes, per ser algú que no volia res posseir de propi per poder posseir-ho tot.