L'art de viure suposa una experiència acumulada i contrapesar les circumstàncies. Requereix encert per aprofitar les oportunitats que sorgeixin i no deixar que passin de llarg, però també generar-les amb un grau d'imaginació. Tot aquest quefer és tan antic com l'home, i mai no deixem de poder aprendre.
Llegeixo un llibre que la professora sevillana Olga Torres acaba de traduir a l'espanyol, per primer cop directament de l'àrab. Es tracta de 'El libro de las estratagemas' (Trotta). El seu autor, anomenat Al-Harawi, va néixer a Mossul (Iraq) i era d'origen afganès. No es té constància de la data del seu naixement, però sí que va morir entre 1214 i 1215; poc després de la batalla de les Navas de Tolosa, on tropes castellanes, aragoneses i navarreses es van unir per derrotar a terres jienenses a un califa.
Al seu epitafi, Al-Harawi va voler que constés el següent:
“Va viure com un estrany i va morir sol, sense amic que l'elogiés, company que el plorés, família que el visités, germans que el recordessin, fill que li pregués ni esposa que el guardés dol. Vaig travessar els parem, vaig recórrer les ciutats, vaig solcar els mars, vaig contemplar les ruïnes i em vaig barrejar amb la gent, però no he conegut ni amic veritable ni company que m'acceptés. Que qui això llegeixi no es deixi enganyar per ningú”.
Aquest text dóna una idea d'un home solitari i viatger, que era místic sufí i conseller àulic, escriptor, predicador i diplomàtic. Es tracta d'un breu memorial sobre estratagemes de guerra que dóna fe que només de Déu provenen el triomf i l'empara i que només n'hi ha prou amb el Senyor dels mons. Però aquest musulmà era molt conscient que cal practicar la dita espanyola: “a Déu pregant i amb la maça donant”.
En capítols successius cataloga la necessitat que un sultà propagui la justícia i castigui l'opressió, que els seus visirs siguin compassius, modestos i amb bona percepció de les conseqüències dels seus actes. La mateixa prudència demana per a chambelanes i governadors. Que els cadies (jutges) procurin la veritat i no acceptin suborns. Que els funcionaris es dediquin, nets i assenyats, a la seva tasca i puguin merèixer la confiança del sobirà per sol·licitar-los opinió.
Només així, assenyala, s'aconsegueix la continuïtat i l'estabilitat d'un regne. Qui no sap que l'enveja i l'ambició porten injúries i calúmnies? Sabedor de les debilitats de la condició humana, l'astut Al-Harawi afirma que “els cors de la gent són com ocells a l'aire, que no és possible atrapar-los més que desplegant malles i xarxes i disseminant alpiste i llaços, però que si es posen i enreden ja no tenen escapatòria”.
En qualsevol cas, ens trobem amb la realitat dels enemics, amb ells s'acaba entrant en guerra i obliguen a desplegar ardides, fortalesa i valor. Al-Harawi no es dedica, com tants ximples del nostre temps, a insultar els adversaris i demonitzar-los. Aleshores, no hi havia opinió pública a la qual enganyar i manipular. El que és intel·ligent, per descomptat, és ser sempre previnguts. Amb peculiar estil poètic, recomanava: “Tingues amb el teu enemic i el teu oponent més sentit que el cavall, més vista que l'àliga, més desconfiança que la garsa, més agilitat que la pantera, més coratge que el lleó, més paciència que el llangardaix i més generositat que el mar”.
Per combatre cal envoltar-se de gent brava, constant, esforçada i impetuosa, però també encoratjar els apocats, guanyar-se el cor dels camarades i divulgar les seves gestes per tot arreu. Cal posar-se al cap del rival i observar l'atac des de la seva posició. Cal saber idear i executar un atac decidit i per sorpresa. Convé, diu, fer servir espies i agents d'informació, i mantenir a resguard els secrets.
Al-Harawi ens parla a finals del segle XII i recomana actuar sense escrúpols ni contemplacions: “Envieu zitzàners a l'exèrcit enemic a fi de sobrecollir els cors de la tropa sembrant falsos rumors sobre els seus països, la ruïna dels seus pobles, la mort dels seus gent, l'aniquilació dels seus patricis, la traïció dels seus bisbes i multitud d'altres mentides alarmants i fantasies deformades, perquè tot això debilitarà la seva gosadia, desconcertarà el seu ànim i enervarà les seves entranyes”.
En cap circumstància, diu, cal rendir-se, encara que estigui a la vora de la perdició. Així mateix, i convé destacar-ho, afirma que després de l'ús de la força cal ser benvolent i no acarnissar-se amb el derrotat. Vuit segles després, res del que aquí es diu no ens deixa indiferents ni ens resulta aliè.
La lectura detinguda d'aquest text ens permet dialogar amb el passat i confrontar-hi el nostre present, i així millorar.
Escriu el teu comentari