Melodies de Dinesen

Isak Dinesen és el nom masculí amb què signava els seus llibres l'escriptora danesa Karen Blixen. 'Isak' és el que riu. Nascuda el 1885, va anar a Kenya el 1913 i s'hi va casar i es va instal·lar fins al 1931, quan va tornar al seu país d'origen. Va viure, doncs, gairebé vint anys a l'Àfrica. Prou per afirmar, molt després, que havia passat anys i anys sentint-se com a casa a més d'un país i entre diferents races. De la interacció entre dos mons, diria, van sorgir noves melodies.

@elba

Als tres anys de tornar a Europa, va publicar 'Sete contes gòtics' i el 1937, tres anys més tard, 'Memòries d'Àfrica'. Aquest llibre li va donar celebritat i el 1985, vint-i-tres anys després que ella morís, va ser portat al cinema amb enorme èxit. Resulta irònic que digués el 1940 que, tot i ser el cinema un intel·ligent i potent instrument de propaganda, era una llàstima que el cinema no li interessés gaire res. I va afegir: “és que la fotografia no m'agrada gens, ja que no veig les coses com les veu la càmera fotogràfica”.

S'acaba de publicar 'Daguerrotipos i altres assajos' (Elba), un volum d'assajos seus que ella no va arribar a reunir. Al pròleg, Clara Pastor destaca el seu estil característic: "no és deductiu, cartesià, sinó més aviat deutor d´una tradició oral, d´art improvisat". Si de petita, Karen Blixen no gosava dir aquesta boca és meva davant dels grans, de gran podia mostrar-se -en paraules de l'editora barcelonina, nascuda a Massachusetts- “altiva, irònica i distant, amb fogonades desconcertants de proximitat”.

Segons Isak Dinesen, tots sentim al cor la inherent riquesa i estranyesa de la pròpia vida. Lluny, com de costum, d'una ressenya convencional de llibre, en parlaré a partir d'ell. Així, m'he fixat en unes xerrades radiofòniques que va fer el 1951, quan tenia 66 anys. En aquelles vetllades hivernals, els seus convidats li produïen alegria i l'estimulaven a satisfer la vella ambició de Louise Daguerre, pioner de la fotografia i inventor del diorama: “reproduir les coses tal com realment eren”.

Una pregunta catalogada de funesta es va transmetre per les ones: “M'ha preguntat quina és la raó que el servei d'aquesta casa hagi de menjar pitjor que els senyors, i no he sabut què respondre-hi. Què és el que li hauria d'haver dit?”. Desconcerta, se sentia dir, com de fàcil resulta despertar sentiments de culpa i infondre en la gent remordiments de consciència. És així en qualsevol assumpte? No ho tinc clar. Sigui com sigui, Karen Blixen reproduïa aquestes paraules: “en tots els temps hi ha d'haver certa relació entre allò que l'home demana a la seva consciència i allò que el seu bon sentit, la seva experiència o la seva fantasia, li adverteixen que, en termes generals, és factible”. Ho és la igualtat absoluta?

Aquesta última pregunta consisteix en un parany, falta el llindar del que és relatiu. Substituïm-la per una disposició amable, la de reconèixer com a iguals els altres i no discriminar de manera supèrflua i innecessària. Assumir, en tot cas, el paper de primus inter pares , primers entre iguals. Al Quixot es pot llegir: Que tanta ànima tinc jo com un altre, i tant cos com el que més. Fondo, raonable i liberal manera de sentir l'altre, a qui no sóc jo ; “jo sóc important, però tu també”.

Si s'ampliés el desig d'igualtat a coses com la bellesa, la intel·ligència o el talent, caldria sentir-se culpable per ser més maco, intel·ligent o hàbil que altres? Certament seria esbojarrat. El que importa és l'actitud de respecte i d'atenció als altres, consciència d'unes qualitats (sempre relatives) i absència de narcisisme i petulància. D'altra banda, com diu la mateixa Isak Dinesen: “No tothom pot sobresortir, i és inconcebible que qualsevol pugui impressionar la resta”.