diumenge, 23 de febrer de 2020

Un diputat autista i gens exemplar

Manuel I. Cabezas González

JordiSalvador


Fa algunes setmanes vaig publicar un text que vaig titular "El llop, que ve el llop!". En 20 dies, va ser llegit per més de 8.000 internautes al meu blog. I també va ser difós, que jo sàpiga, per 14 mitjans de comunicació digitals. Tot i haver tingut tants lectors, només uns pocs es van prendre la molèstia de reaccionar a aquest i d'enviar al bloc un comentari en obert. No obstant això, vaig rebre també alguns feedbacks al meu correu privat. Entre aquests, un Jordi Salvador i Duch, diputat per Tarragona deEsquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés dels Diputats. Per les seves formes i pel seu contingut, em permeto fer-ho públic i disseccionar.


Abans d'entrar en matèria, vull precisar que tots els textos que penjo al meu bloglos remeto també als nostres representants a les Corts Generals (Congrés i Senat). Normalment, rebut el silenci per resposta. No obstant això, de vegades, alguns dels nostres representants m'envien respostes gratificants i laudatòries; és el cas, per exemple, del diputat del PSOE, José Ignacio Sánchez Amor, que em deia, fa unes setmanes, de verb ad verbum: "Interessant [el seu article], gràcies, no es pot imaginar la quantitat de coses avorrides o ofensives que rebem els diputats de tot el que Mestre Pruna pulula per la web. No és el cas. Salutacions".


I, de tant en tant, algun diputat o senador m'ha fet arribar també una resposta displicent, reprovatòria i ofensiva. És el cas de la reacció del Diputat d'ERC, Jordi Salvador i Duch, de la qual vaig a ocupar-me avui. Anem per feina!


Aquest diputat d'ERC, en un primer i lacònic correu (11 de gener de 2017) va titllar el meu text de "article brossa" i em demanava que no li enviés més escrits. Davant la meva acurada i argumentada resposta, prenyada de sentit comú, de lògica i de cortesia lingüística (13 de gener de 2017), va tornar a dirigir-se a mi (16 de genièr de 2017) per reiterar: 1. que el meu text era un "article brossa"; 2. que no tornés a enviar-li cap text més; i 3. que no tenia cap gana de debatre amb mi. Com hagués escrit Ernesto Sáenz de Buruaga, així van succeir les coses i així les hi he explicat.


Crec sincerament que el contingut i les formes de les missives del Sr. Diputat d'ERC, Jordi Salvador i Duch, així com l'actitud que transpiren no són de rebut en un càrrec públic o en un representant dels ciutadans. D'una banda, titllar de "brossa" el meu ultima cogitació és molt atrevit per la seva banda i denota un menyspreu total i absolut cap al punt de vista argumentat d'un ciutadà-elector. En efecte, El Sr. Jordi Salvador i Duch desqualifica globalment el que el missatger porta en el seu sarró lingüístic, sense aportar cap contra-argumentació. I no només això. A més es nega a debatre amb els ciutadans (en aquest cas, amb mi) i es permet exigir que talli el cordó umbilical que propicia el comerç lingüístic, absolutament necessari, entre els electors-representats (jo sóc un d'ells) i els elegits-representants (ell és un d'ells també). I tot això sense respectar l'obligada cortesia lingüística (les formes), que ens hem tant els electors com els elegits, en una democràcia autèntica, adulta i realment consolidat.


A França, on em vaig formar i em vaig convertir en ciutadà, sempre em van dir i van ensenyar que un és lliure de dir o d'escriure el que vulgui, però amb una condició: cal aportar dades i argumentar el que s'afirma. D'aquí em ve, sens dubte, el meu tirada per la "honestedat radical". Amb aquestes premisses, es pot no estar d'acord amb un text i criticar-ho, però no pot ser qualificat, per les bones i sense una contra-argumentació sòlida i alternativa, de "escombraries". Per això, es podria deduir lògicament que la formació i la praxi lingüística i política del Diputat d'ERC per Tarragona pateixen de llacunes que denoten clarament que el Sr. Jordi Salvador i Duch no coneix i, per tant, no pot practicar l'ABC de la cortesia lingüística, així com el dels comportaments democràtics.


Per tant, els feedbacks del Diputat Jordi Salvador i Duch no em semblen ni raonables ni lògics. Repugnen al sentit comú, a la lògica ia les bones maneres. I casen malament amb els usos i comportaments comunicatius, civilitzats i democràtics. A més, els seus correus són molt més rebutjables per tractar-se d'un representant polític, que es diu, per a més inri, d'esquerres. El diputat Jordi Salvador i Duch, com qualsevol altre diputat, hauria d'estar sempre en comunicació amb els electors ja l'escolta dels ciutadans, que l'han portat al Parlament Espanyol perquè els representi. No ha d'oblidar que els membres de la classe política -que alguns anomenem "casta", i amb raó- són empleats nostres, els ciutadans-electors; i que són on són per servir els ciutadans i no per servir-se del estatut de diputat en benefici propi.


El que acabo de narrar no és un comportament privatiu del Diputat independentista d'ERC. El cas descrit no és únic, ni tampoc una excepció. Es tracta d'un exemple paradigmàtic que il·lustra, en general, el comportament dels membres de la casta política, una vegada que han arribat al poder i han assentat els seus reals al sol de l'erari públic. En efecte, puc donar testimoni personal de com se les gasten certs líders polítics que, davant les anàlisis crítiques i argumentats de militants dels seus partits, han reaccionat com el diputat d'ERC per Tarragona, Jordi Salvador i Duch.


És el cas de Rosa Díez, quan regentava el seu "granja orwelliana" d'UPyD, i d'Albert Rivera, a l'pujar-li al cap el títol de roitelet de la seva ínsula de Barataria, Ciutadans. Tant l'una com l'altre -tots dos, personajesestólidos i, com hauria dit Pilar Rahola, trets del tot a 100 de les seves partits- es van dirigir a certs militants, informats i amb criteri, ordenant-los també que deixessin d'enviar-textos denunciant irregularitats o males pràctiques tant a UPyD com a Ciutadans. I no només això. A més, es van dedicar a expulsar de la seva granja orwelliana o de la seva ínsula de Barataria, als missatgers de mal averany, que pensaven i, per tant, feien nosa. I això ho van dur a terme per "potestas" testicular, ii sense "auctoritas" i sense respectar els procediments estatutaris.


Aquests comportaments denoten un menyspreu total i absolut dels votants i dels militants, que són considerats com a simples trastulos pels envanits de la casta política, que semblen regir-se per aquest lema d'una pseudo-democràcia que resa així: "Tu vota cada quatre anys i, després, calla ". Que lluny estem del país somiat per X. Sardà!: "Un país en el qual criticar es consideri patriòtic; discrepar, saludable; i profitós reprovar les rigoroses mentides dels que manen". I quina prop de l'opinió de Javier Marías sobre els polítics !: als polítics "ningú els vol i, en general, cauen fatal. [...] Si deixen de governar, és perquè els votants estan farts d'ells i ja no els poden ni veure, i [...] si governen, no és perquè els ciutadans els tinguin confiança i els trobin mèrits, sinó pel simple desig de treure de sobre els anteriors ".


Si la casta política espanyola (i també la d'altres llocs) no fos autista (ie tancada en el seu món, allunyada de la realitat i sense contacte amb aquesta), s'adonaria de la saviesa tancada en aquest pensament del Vell Professor, Enrique Tierno Galván: "el poder és com l'explosiu: o es maneja amb cura o esclata". El que avisa no és traïdor.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH