Cada pocs dies llegim articles, estudis, propostes, etc., etc., en relació amb les estadístiques que insistentment ens posen al davant del drama de la despoblació rural. Una realitat que molts no volen veure i que precisament són els que han d'arbitrar les mesures per intentar posar-li fre, amb el que malament anem.
Segons les últimes dades de l'Institut Nacional d'Estadística a Espanya hi ha 1.271 ajuntaments amb menys de 100 habitants, el 15,6% del total, que agrupen 73.443 habitants, el 0,16% de la població, i per governar exerceixen 3.813 regidors, el 5,7% de tots els que hi ha a Espanya, suposant que de cada 19 habitants d'aquests "microajuntaments" un és regidor. Una autèntica barbaritat tant organitzativa com a política.
I el pitjor és que podem seguir donant dades d'una planta municipal absolutament anacrònica i injustificada en ple Segle XXI, ja que un de cada tres municipis espanyols té menys de 250 habitants en què, per altra banda, només hi viu el 0,7% de la població, i cada vegada menys, estant una gran part d'ells en perill real de desaparició, però per falta de veïns no per falta de polítics, ja que en aquests es troba el 17% de tots els regidors d'Espanya, 1 per cada 28 habitants. I si traiem els menors d'edat, per què aquest entestament en mantenir-los si ni tan sols es justifica pel nombre de vots que aconsegueixen?
Però els nostres polítics segueixen mirant a una altra banda, en alguns casos amb la posada en pràctica de plans inconnexos i més propagandístics que efectius, com veiem dia rere dia davant la despoblació d'aquests petits nuclis per la manca absoluta d'oportunitats i pel desinterès en arbitrar sistemes que els acosti a la gent allò que ha d'anar a buscar a altres llocs, de vegades allunyats del seu, amb el consegüent abandonament de terres, habitatges i amb això monuments, tradicions i arrels, quan propostes com la fusió d'ajuntaments, que jo defenso des de fa molt de temps, provocaria l'efecte contrari. Però suposa el rebuig a pràcticament tota la classe política del nostre país, sense arguments prou fundats.
Un de cada tres municipis espanyols té menys de 250 habitants en què, però, només viu el 0,7% de la població.
I el que és evident és que alguna cosa cal fer que no sigui evitar veure el problema per no haver d'enfrontar a ell. I si volen començo jo per posar una proposta sobre la taula: la creació, amb caràcter urgent, a cada comunitat autònoma d'una oficina tècnica, i recalco aquest adjectiu, que s'encarregui de l'estudi real de la planta local del seu territori i de les alternatives que podrien posar-se en pràctica en el mateix, considerant que una bona fórmula podria ser la creació d'àmbits territorials en què, en coordinació amb els ajuntaments inclosos en cada un, es desenvolupin les competències i serveis que s'hagin de prestar, adequats a els temps en què vivim i no a la població que va quedant en cada lloc, que és el que es fa actualment amb els efectes que això suposa i que són els que provoquen l'actual situació, amb l'agreujant de suposar una discriminació per raó de l' lloc de residència, i amb això una vulneració de facto de la mateixa Constitució.
I si no s'està d'acord amb aquesta proposta, ja que benvinguda sigui una altra o unes altres. Tot menys l'actual inacció, que suposa la fórmula més cruel de fusió d'ajuntaments, com és la que s'està produint per la desaparició d'uns i el risc de seguir aquesta mateixa sort de molts altres, per abandonament de la seva població a la recerca d'altres recursos, quan una estructura més gran (no necessàriament un poble més gran, que hem de deixar de confondre una cosa amb l'altra) i alhora propera pot proporcionar i, per tant, si no recuperar el perdut almenys frenar-per no seguir condemnant a la gent a anar-se'n per seguir mantenint a aquesta quantitat de regidors, encara que cada vegada representin menys població, que és possible que no sigui la justificació però que cada vegada ho sembla amb més força.
Escriu el teu comentari