Ernest Lluch i la queixa continuada

No vaig arribar a ser amic d'Ernest Lluch, però ens saludàvem amb afecte i cordialitat. El vaig conèixer a les pistes universitàries de la Diagonal i vam creuar unes paraules a Santander, en un curs de la Universitat Menéndez Pelayo que ell regia. L'última vegada que ens vam donar la mà, i xerrem uns pocs minuts, va ser tres dies abans que ho assassinessin els etarres. Educat i afable, em va explicar que anava a una lectura de tesi en Econòmiques. Llegint uns esplèndids anàlisis de Joan Llorach que esbudellen i desbaraten les mentides sobre xifres, bombardejades, sense descans i amb desvergonyiment, per Junqueras i altres adlàters 'procesistas', he recuperat un article d'Ernest Lluch: 'Catalunya espoliada?'. Ho va publicar La Vanguardia quatre dies després que finalitzessin els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Fa, doncs, vint anys. Hi ha en ell algunes idees que mereixen ser portades aquí.

La inversió econòmica a Barcelona havia estat espectacular i s'havia produït eufòria. No obstant, l'exmolt honorable Pujol afirmava amb desvergonyiment que, amb els impostos que pagava, Catalunya podia celebrar cada any uns Jocs Olímpics (el que ens faltava, sempre de joc i de fanal). Deia que de cada cent pessetes que Catalunya pagava fiscalment, l'Estat només tornava seixanta; mandangues repetides fins a la sacietat durant decennis, quan d'antuvi, només paguen els ciutadans, no els territoris. Al marge de la inexactitud de les xifres emprades, Lluch ressaltava que sense solidaritat fiscal, els catalans no tindríem "un mercat que pogués assegurar la venda dels nostres productes". El mercat espanyol, deia, era absolutament necessari per tenir una economia catalana sòlida: "l'única manera de poder vendre i a més cobrar és que tinguem un dèficit fiscal".

Parlar d'espoli no només era imprecís i esbiaixat, sinó que porta a explotar la ignorància i la passió, desbordant tensions i 'mala sang'. Les antípodes del progrés.

Especialment, el següent paràgraf m'ha empès a escriure aquesta pàgina: "La queixa continuada pot anar transformant en amonal ideològic. Tots els terrorismes són nacionalistes o marxistes-leninistes. No en va bona part dels grups terroristes es formen amb arguments d'aquest tipus que aquí hem intentat modificar i matisar". Que consti. A Barcelona, l'any 1992.