El cap de premsa de Buch, una bomba de rellotgeria

Diuen que la cabra sempre tira a la muntanya, aquesta afirmació està avalada pels fets transcorregut durant anys. Els refranys populars afirmen els entesos tenen una base real i la gent els utilitza diàriament. Qui no ha utilitzat algun en el seu dia a dia?

L'incombustible i irresponsable, Joan Maria Piqué, ara cap de premsa del conseller d'Interior, ha tornat a fer un dels seus gloriosos tweets en què insinua que potser per aconseguir la independència de Catalunya es fa necessari un aixecament armat. Ho diu un càrrec de confiança d'un departament tan sensible com és el d'interior, el conseller "té" les claus de l'armer on es esperen 17.000 pistoles i que no ha desautoritzat públicament -en privat no sabem- el comentari temerari i irresponsable del seu subordinat.

No és un tema menor, conseller. El que ha de fer és que es torni amb l'expresident Puigdemont a Brussel·les, acampe al seu aire, que segueixi allà amb els seus exabruptes i que cobri de qui sigui menys de l'administració que paguem tots. "No hi ha cosa més difícil de suportar que la fe cega de l'estúpid", escrivia Rabindranath Tagore i no s'equivocava.

No entenc com Joan Maria Piqué, activista incendiari, pot treballar en el govern de la Generalitat després de tantes ficades de pota que ha tingut al llarg de la seva trajectòria "professional", amb afirmacions que deixen en molt mal lloc a la institució que representa , que és tots, no la d'uns quants. Per què ho permeten? No ho entenc jo ni tampoc moltes altres persones. Potser l'única explicació possible és que al partit que li dóna suport li interessa tenir agitadors que segueixin movent la branca de la intolerància, per prosseguir aprofundint en la divisió de país, com si no tinguéssim prou amb lluitar amb totes les armes al nostre abast contra el coronavirus que tantes morts està produint.

En temps de pandèmia, l'única rebel·lió que toca primer és la salut de les persones, salvar vides; la segona, activar l'economia per impedir el tancament d'empreses i conservar els llocs de treball de tots. Tot això sense oblidar la precarietat en què estan vivint moltes famílies, no és el cas de Piqué, amb el sou que guanya. Per això, les seves prioritats no tenen res a veure amb la gent real, la qual no viu d'un càrrec de confiança que utilitza no per fer bé la seva feina, que ha de ser objectiu, sinó tot el contrari. No és la primera vegada que ho fa, ni serà l'última si ho segueixen mantenint.

En la seva etapa al Palau, són conegudes les seves diferències amb els periodistes -no tots- als quals intentava deixar sense preguntar o els cridava l'atenció pel tipus de preguntes que feia si no eren del seu grat, a més de cridar-los l'atenció en públic. Això de la llibertat d'expressió no va amb ell, més aviat és un censor de la mateixa. Malgrat la seva joventut té uns tics impropis d'un demòcrata, però li permeten fer el que vulgui. Qui el protegeix i per què? En el poc temps que porta en el seu nou càrrec ha estat capaç de posar en contra al cos de Mossos, que el veuen com una bomba de rellotgeria en lloc de ser la discreció personificada.

Mentre hi ha conselleries els caps de premsa amb prou feines són coneguts per la seva prudència i bon fer, Piqué és l'excepció -si no fos així, no estaria tranquil. "Quan certs salvatges volen agafar el fruit, tallen l'arbre pel peu i arrenquen el fruit. Vet aquí la imatge del govern despòtic", deia Montesquieu.