L'espai dels moderats

A la recerca de terra ferma, Antoni Bayona acaba de publicar 'Sobreviure al procés' (Península). Lletrat de Parlament, Bayona és doctor en Dret i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Sempre s'ha mostrat com un professional íntegre i honrat, és respectable i respectuós i té clar que no tot s'hi val. Tinc amistat amb ell.

Part del fet que la societat catalana i les seves institucions es troben bloquejades per una situació enquistada amb el Procés, i ell ofereix propostes per sortir d'aquest cercle viciós. En primer lloc, diu, cal desxifrar-lo, no tot és blanc o negre i té la seva complexitat. Cal esforçar-se per argumentar.

Antonio Bayona, exlletrat major del Parlament, durant el judici de l'1-O

Per Toni Bayona, el procés és fruit d'improvisació i de poca reflexió, no ha aconseguit el seu objectiu i no va comptar amb que l'Estat també és la Justícia. La veritat, recalca, és que ens ha fet perdre moltes coses i ens ha ficat de ple en un bucle infernal, amb una fractura múltiple a la nostra societat; cosa que des de l'oficialitat es nega amb iracúndia. Parla del joc perillós que suposa frivolitzar la desobediència i emprar l'astúcia com a mètode per amagar en qüestions fonamentals.

És flagrant una barreja de envaniment, orgull i arrogància en pretendre que la via unilateral anava a ser alguna cosa gratuït, i llançar-se a un pols entre política i dret penal. Bayona té lucidesa i decència per reconèixer que els dirigents secessionistes encoratgen l'imaginari que a Espanya no hi ha democràcia ni existeix independència judicial. I aquesta percepció la tenen molts catalans. Sorprèn, diu, tanta credulitat: "Una part de la societat catalana pensa, actua i reacciona en funció d'una fe gairebé religiosa i obstinada". I, no obstant això, la societat catalana en el seu conjunt no està disposada a assumir les conseqüències del "ho tornarem a fer".

Toni Bayaona és emocionalment nacionalista i, per tant, no nega la possible bondat de la independència de Catalunya. El seu marc de referència distingeix Catalunya i Espanya com dues entitats diferents. No aprofundeix en la confrontació interna catalana, tot i que reconeix inquietud per les incòmodes conseqüències que a la vida privada tingui el oposar-se a 'el que toca dir'. És evident.

La seva anàlisi de la sentència del procés és exemplar, detingut, professional i clar, tant és que doni pàbul a matisacions de pes.