Espanya i el Marroc ja es “junten” de nou

El president del govern, Pedro Sánchez, imatges d'arxiu @ep

Ficats de ple en els desastres humanitaris que diàriament veiem a la guerra d'ocupació de Rússia a Ucraïna, sense que de moment s'entrevegi cap solució. Més aviat tot sembla que s'embolica més: diàleg, diuen, però no paren les matances indiscriminades diàries.

En aquest punt crític de la guerra a Ucraïna, divendres passat, com qui no vol la cosa, entorn del rei del Marroc Mohammad VI –amb la seva benedicció– feia públic un comunicat de part de la carta que havia remés el president del govern de Espanya, Pedro Sánchezm a la seva “majestat”, en què entre altres coses “reconeix la importància de la qüestió del Sàhara per al Marroc”.

Per això, “Espanya considera la iniciativa marroquina d'autonomia, presentada el 2007, com la base més seriosa, creïble i realista per resoldre aquest diferèndum”. És a dir que Sánchez, “aparentment” lliura el Sàhara al Marroc deixant els seus habitants en mans del monarca que la democràcia comença i acaba en si mateix. El president del govern explicarà a la ciutadania què està passant?

La pregunta és: Per què ara salta el tema? Tindrà alguna cosa a veure la guerra d'Ucraïna? Si és així, per què ho han de pagar el poble sahrauí? L'anomenada alta política sempre té repercussions negatives a les capes socials baixes, és a dir, a les persones amb menys recursos. Quin negoci fan sempre els de dalt que fastiguegen als de baix.

Què ha estat de La resolució 690 de l'ONU del 29 d'abril del 1991 reconeixia el dret del poble sahrauí a la lliure determinació? El pla establia un període de transició en què el poble del Sàhara Occidental havia de triar entre la seva independència o la integració al Marroc. Ja han passat 31 anys i el referèndum ha quedat sepultat per la sorra del desert

Aquest canvi d'actitud, sense consultar els partits amb representació parlamentària, ni la ciutadania, no és casual, ni un fet aïllat, ni es produeix de la nit al dia.

El tema arrenca ja de l'última etapa de Donald Trump -l'amic de Putin- en què es produeixen intercanvis de cromos: el president nord-americà reconeixia la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental a canvi que el Marroc reprengués les relacions diplomàtiques amb Israel i així expandir també la cooperació econòmica, cultural i per descomptat armamentista i de ciberseguretat per impulsar l'estabilitat a la regió - pau al Nord d'Àfrica?-.

Alguns ho posen en dubte ja que des d'Algèria es va veure aquest pacte com una traïció a la causa àrab, i van propiciar aliances paral·leles incorporant Iran a l'eix Polisario-Irán-Algèria.

El restabliment de relacions Espanya - Marroc , trencades el 2021 per l'episodi de l'acolliment humanitari del líder del Front Polisario, Brahim Gali a Espanya per ser atès en un hospital espanyol, significa que Ceuta i Melilla continuaran sent espanyoles? Què es controlarà a les fronteres marroquines l'arribada massiva d'emigrants? Més control de les pasteres? S'obriran les fronteres per millorar la vida dels ciutadans i del comerç? Sembla que serà així.

El canvi d'actitud del president del govern i del mateix PSOE al voltant del Sàhara convertirà Espanya, en poc temps, en el hup de subministrament de gas algerià d'Europa? Per això cal convèncer Algèria, que de moment almenys de cara a la galeria, mostra el seu desacord amb el suport d'Espanya al Marroc. Com que la política és l'art d'explicar el contrari del que es diu o es fa, potser tots estan representant el seu pape –menys els sahrauís– i estan encantats de l'acord perquè això els suposa un negoci rodó per a tothom. Serà així?

Mentre es parla d'estratègies, geopolítica, futur, i una llarga llista de coses, les persones que viuen al Sàhara s'estan quedant, una vegada més, en una situació de pobresa i sense la llibertat per la qual han lluitat tant amb els resultats que tots coneixem. Mentrestant, el rei marroquí segueix de vacances en una de les seves múltiples caselles que té per mig món. No sé qui va dir que “m'encanta escoltar la mentida, quan ja sé tota la veritat”.